És un art, tot un període històric si filem més prim, que havia estat condemnat a l’ostracisme. Així ho explicava fa no gaire al BonDia la historiadora de l’art i investigadora Maria Garganté. Per aquestes contrades, a més, havia quedat en segon pla, amagat pel fervor que desperta el romànic. Pas a pas, però, les coses van canviant. De fet, al Pirineu (inclosa Andorra) hi ha un art barroc “de desmaiar-se”. És com ho diu Adrià Vázquez Vives, membre de l’Institut Català de Recerca del Patrimoni Cultural, que afegeix un nou maó a la feina que han anat fent altres investigadors, com Garganté, que fa poc publicava Paisatge barroc. L’art a Catalunya durant els segles XVII i XVIII, la tríada formada per Joan Bosch, Francesc Miralpeix i Joaquim Garriga, autors d’aquell monumental estudi sobre l’art d’època moderna a Andorra, o el treball centrat en les valls de Cardós de Josep Tugues. 

Amb una beca del programa Salvador Grau i el suport del Parc Natural de l’Alt Pirineu i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, Vázquez presentava no fa gaire els resultats d’una recerca centrada en els béns mobles de les esglésies del territori aixoplugat pel Parc (especialment les valls de Cardós i Àneu) i que, realitzada durant la primavera passada, va començar per un inventari exhaustiu i que va permetre realitzar algunes noves atribucions, com les taules d’un retaule de l’església d’Estaon al Mestre de Sorpe, una figura prèviament definida per Albert Velasco a Devocions pintades (Pagès). Mig centenar de retaules, nou exemples de pintura mural ben conservada, una seixantena de retaules i un nombre similar de talles de fusta formen part d’aquest conjunt estudiat, que suma cent seixanta peces. L’objecte més representatiu, no obstant això, és el retaule, amb exemples “espectaculars”, com el de Tavascan (procedent en realitat de Sant Pere de Llessui), ja d’època tardana, finals del segle XVIII. 

Pintura mural
En el capítol de pintura mural, la investigació destaca, òbviament, les que es conserven a la sala capitular i en una absidiola del monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal. O Sant Julià d’Unarre o Sant Bartumeu de Tavascan. Entre les peces molt singulars, la creu d’argent que guarda la sagristia de Santa Maria de Ribera de Cardós. 

La segona part de la recerca es va endinsar en els fons documentals, un camp “inexplorat”, o quasi, pel que fa a l’art d’època moderna a la zona. Això malgrat la manca de fons: falta documentació de moltes parròquies, exposava Vázquez Vives durant la presentació de la recerca,  a l’Ecomuseu. 
I què conclou la recerca? Doncs, per començar, la repetició de patrons, concomitàncies estilístiques, similituds, dona pistes sobre l’establiment de tallers de producció artística a la zona estudiada. Per exemple, els retaules del Sant Crist d’Estaon, Baiasca i Lladrós -flanquejats per columnes decorades-, datables de finals del segle XVII. Aquest aire de família s’estén des de l’art barroc de les comarques pallareses fins a l’andorrà, com detecten en el cas del retaule de Sant Cristòfol de Boldís Jussà, atribuït a Isidre Clusa i Agustí Claramunt. O amb el retaule del Sant Crist que es conserva a l’Arxiu Capitular d’Urgell, obra probablement del segon dels esmentats, “l’imatger” d’aquesta societat (Clusa en seria l’arquitecte). 
A banda dels autors ja coneguts, la recerca ha posat de manifest d’altres, de “completament inèdits”, com Josep Bosch, un escultor de Rialp (documentat el 1759) que hauria deixat petja en diverses esglésies pallareses. Mestre, per cert, molt donat a engrandir els caps, fins i tot a aplanar la part superior de la testa i, segons recollia Vázquez, no gaire coneixedor de l’anatomia humana. 

Del Pallars fins a Ordino
Un altre nom documentat és el de Joan de Segovia, pintor i daurador de la Seu d’Urgell, que hauria dissenyat el monument de Setmana Santa de la catedral de Santa Maria i, en un llarg recorregut per les comarques pirinenques, hauria estès la mà fins al retaule major de Sant Roc d’Ordino i, més enllà, amb obres realitzades al Bisbat de Girona. 

El cerverí Simon Reguer, escultor documentat el 1814, o el daurador Antonio Solà (figura el 1816), ambdós autors del retaule de Sant Bartomeu Dorve, són altres dels noms revelats durant la recerca. Aquí, una interessant puntualització, ambdós formarien part d’una sèrie d’escultors que haurien desatès les indicacions “que van córrer pels bisbats” emeses per Carles III primer i el seu successor prohibint els retaules de fusta, per substituir-los per marbre, pedra o estuc. “Malgrat les imposicions, molts retaulers de Catalunya van seguir elaborant obres en fusta, com si aquest territori fos una mena d’exili, o resistència, dels tallers tradicionals”. 

L’escultor Jacint Noguera o d’altres noms dels quals no es coneix, o no s’ha conservat l’obra. L’expectativa, és clar, que l’exploració d’altres arxius, investigacions posteriors, acabin de treure’ls de l’ombra. 

Finalment, les vicissituds sofertes per aquest conjunt patrimonial -especialment durant la guerra civil, però no sols-, gràcies als fons fotogràfics, és una altra de les històries que recerques com aquesta comencen a relatar. Però de camí per conèixer aquest patrimoni mal conegut encara -però que conforma un “paisatge ric i excepcional”- encara en queda, concloïa Grau.