Una desena de joves van rapejar enfrontant-se en duels improvisats de freestyle. Quina meravella, usar les paraules per enfrontar-se, per dir les coses cara a cara, en lloc de fer-ho d’amagatotis o fer-ho amb els punys.

Coses noves de gent jove! O potser no tan noves... perquè cercant a la documentació del Fons William Danjon, , apareix de sobte un cartell del 1975 ben curiós, on es pot llegir: “Plaza de toros de Andorra la Vella. Lunes 23 de junio de 1975. Único día, única función: a las 10,30 noche. Juan Ruiz Navarro presenta a Antonio Molina, Rafael Farina, Perlita de Huelva. DESAFÍO DE COPLAS … Autorizado a todos los públicos”. Com diu? Desafío de coplas? Ves per on, la dialèctica musicoverbal ja estava de moda als anys 70 del segle XX, tot i que els gèneres musicals no siguin ben bé els mateixos.

La vetllada, única i irrepetible al nostre país, va comptar amb la presència de tres de les figures més destacades de la copla espanyola: Antonio Molina, Rafael Farina i Perlita de Huelva. De ben segur que tots recordem Antonio Molina per aquella oda a la professió de miner, que es va convertir en una de les cançons més destacades del segle passat a Espanya. Farina, per la seva banda, fou un dels artistes més escoltats pels immigrants espanyols que fugien de les dures condicions de vida provocades per la llarga dictadura viscuda pels nostres veïns del sud. Pel que fa a Perlita de Huelva, hom podria pensar que venia a omplir quota, però res més lluny de la realitat, ja que Perlita, va popularitzar la cançó “Amigo conductor”, que de ben segur tots hem escoltat en alguna ocasió.

A partir dels anys 60 del segle passat, amb l’arribada massiva del turisme, els programadors i els empresaris vinculats amb l’activitat turística se les enginyaven per trobar distraccions nocturnes per als visitants que durant el dia havien estat recorrent les muntanyes i els llacs. Això sí, per tal que no arribessin massa cansats al vespre, s’oferia la possibilitat de visitar el país a bord d’un jeep totterreny o bé enlairant-se còmodament asseguts a l’interior del telecabina d’Encamp al llac d’Engolasters o al telecadira de Soldeu. 

Les tardes prometien emocions fortes, oferint corrides de braus a la Monumental d’Andorra la Vella, amb grans figures de l’època com Blanco Escudero o José Salazar, dos toreros que van destacar principalment en places catalanes.  

I arribada la nit es podia anar al teatre, si no s’hi havia anat a la tarda, o optar per un dels espectacles que s’oferien a les discoteques, a les sales de festa o a la mateixa plaça de braus, que als vespres es transformava en sala d’espectacles.

L’oferta era d’allò més completa i  es combinava l’humor amb el transformisme i l’il·lusionisme, l’acordió amb els mariachis i les orquestres; les danses tradicionals d’Andorra amb el flamenc i les jotes aragoneses. 

Els ja esmentats Antonio Molina i Rafael Farina compartien escena amb figures de primera línia com Antonio Machín, Manolo Escobar o La Polaca. També hi actuaven el grup català La Trinca, l’humorista Joan Capri i el cantant de copla Paquito Largo. I, com no podia faltar, atès que el turisme francès era el principal durant els estius, s’hi oferien documentals, actualitats i films francesos per acabar d’obsequiar aquest públic.

Per als forasters aquest poti-poti era la imatge que es feien del nostre Principat, república un cert temps, hereva dels comtes de Foix i els reis de França, filla de l’Església d’Urgell, terra aïllada entre muntanyes, rústega però amb aires de modernitat. Aquí trobaven les muntanyes, els llacs, els rius, els paratges idíl·lics i un vessant cultural mixtura de cultura andorrana amb espanyola i ritmes llatins. Per als nombrosos francesos, Andorra era Espanya i els empresaris del país els seguien la corda, programant els toros i el flamenc com a producte típic del país. Sense oblidar-se de la petanca, per sentir-se com a casa. 

Si s’han quedat amb ganes de saber-ne més i de veure què es programava a Andorra al moment de l’arribada dels turistes, quan encara l’estiu era el moment àlgid de la presència d’aquella rara avis, passin pel Rosaleda i vinguin a la Biblioteca Nacional. Les nostres calaixeres són plenes de tresors per descobrir.