Marc Pantebre recull en paper el ‘Parlem de música’ que comandava a l’‘Ara i aquí’: set decennis de pop-rock de primera, des dels 50 fins a Rosalía.
Si el lector té certa edat –i si no també, perquè si hi ha una veritat absoluta sobre els Beatles és que van ser una banda transgeneracionals– segur que saben que la major part de les cançons del quartet les van firmar a quatre mans John Lennon i Paul McCartney. O al revés. I convindran que, així com Yesterday gasta un aire més endreçadet, més sentimental, més Paul, en una paraula, Lucy in the Sky with Diamonds sona indiscutiblement a John. Però, i la resta del repertori? Com distingir qui va ser el principal artífex de Michelle, de Eleanor Rigby, de All You Need is Love? Una pista: pensin en qui dels dos canta com a primera veu, i molt probablement encertaran qui va tenir-ne la idea primigènia.
Vet aquí un dels secrets que explica Marc Pantebre (1966) en aquest volum portentós, oceànic, que és Parlem de música, que recull la secció homònima que comandava a quatre mans a l’Ara i Aquí de RNA, en temps del traspassat Àlex Lliteras, i que aquets vespre ha presentat a la biblioteca d’Escaldes. I si hem començat parlant dels Beatles no és per casualitat: per ell, com per tants altres, són la banda de rock més influent de la història. Es tracta, adverteix, d’“una opinió personalíssima, no d’un dogma”, però des del convenciment que “van revolucionar el panorama musical fins a assentar les bases de la música popular”, i del fet inqüestionable que “en deu anys, tretze àlbums i vint-i-tres senzills van evolucionar de grup d’ídols juvenil a fenomen de masses fins a esdevenir la banda més creativa i innovadora de la seva generació”.
Ho diu Pantebre, que hi va arribar tard, admet, “perquè en la meva adolescència pensava que eren un grup per a gent més gran. Ara que formo part d’aquella gent més gran he recuperat el temps perdut amb escreix i m’adono de la multitud d’element que no havia percebut”. Es reconeix més de Paul que de John, tot i que no s’oblida del grandíssim George Harrison de Something, Here Comes the Sun i, aix, Long, Long, Long, i es queda naturalment amb la segona etapa de la banda, exactament a partir de Rubber Soul, quan decideixen que no faran més concerts en viu. El capítol que els consagra –són l’única banda que mereix aquest privilegi, la resta del llibre s’estructura en set capítols, un per cada decenni des dels anys 50 fins al 2020– repassa òbviament la trajectò7ria de la banda, amb les sucosíssimes apreciacions personals i inclou com la resta de capítol playlist amb una desena de títols (des de Love Me Do fins a Let It Be, amb codi QR per descarregar-los directament de l’Spotify) i els “imprescindibles” de Pantebre, una selecció de discos, en aquest cas Revolver, Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, Magical Mistery Tour i Abbey Road. No era ni fàcil ni evident, perquè, com diu ell, una de les peculiaritats dels Beatles és “l’ingent quantitat de bons temes que van compondre: de la discografia completa, hi ha un nombre elevadíssim de composicions que de manera unànime podem catalogar com a grans cançons”.
La resta del panteó
Així que els Beatles, d’acord. Però, qui seu a dreta i esquerra de quartet de Liverpool? Aquest és l’interrogant que s’aplica a respondre en dos centenars llargs de pàgines, dos quilos de paper que arrenquen naturalment amb el naixement del rock. Oficialment, amb Rock Around the Clock, de Bill Halley. Però Pantebre no ho té tan clar i reclama també la plausible paternitat de Fats Domino, que va prefigurar la mutació del rythm’n’blues al rock i que a més té sobre Bill Halley el plus incontrovertible d’haver actuat al Festival de Jazz d’Escaldes. Va ser a la primera edició, la del 1985, i Pantebre, que hi era, va ser testimoni de com aquell metre 65 i 100 quilos d’home es va anar entusiasmant a les tecles del piano fins que el terra de l’escenari va cedir. Va continuar tocant de peu Als imprescindibles, en fi, Million Dollar Quartet, Elvis Presley, Little Richard, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly i Chuck Berry.
El viatge conclou al decenni del 2010 i exactament amb El mal querer, de Rosalía, “disc d’altra banda extraordinari”. Entremig, Pantebre va desgranant el seu santoral: Led Zeppelin als 70; Depeche Mode als 80; Radiohead als 90, i Coldplay als 2000. Es reconeix com un fill musical dels 80, i admet que del 2000 en endavant va haver de fer un esforç suplementari per posar-se al dia: “La irrupció d’Internet va suposar un abans i un després en la manera de compondre i d’escoltar música. Res no va tornar a ser igual”. I el clic té dia i hora: exactament, la dissolució de Nirvana i el final del grunge, tot i que la invasió britànica (Blur Oasis, Radiohead) va allargar un temps encara l’agonia.
Pantebre ha abocat en aquest volum tota una vida de melòman vocacional i professional, perquè va néixer com qui diu amb un disc al cotxet –els que venia el seu pare al Tonet de la Música. Avui conserva una discoteca mitjaneta, diu (“2.000 vinils i 5.000 CD, que he reunit des que vaig tancar les botigues, abans escoltava tota la música que volia a la feina”) i no s’estranyin de les proporcions extemporànies del llibre: fa 31 per 31 centímetres. Si conserven els vinils de quan eren joves, feliços i no ho sabien, segur que hauran endevinat per què: encaixarà com un guant a la discoteca.
