La historiadora Sarah de Vlam passa llista als compatriotes que a la II Guerra Mundial van fugir pels Pirineus, amb una suculenta torna andorrana que inclou les peripècies del resistent Charles de Bongnie i de tres aviadors que es van enrolar a la RAF, Jean Reis, Franssen Pierre i Ogen Albert Emile.

Semblava que estava tot dit sobre l’epopeia dels passadors, oi? Doncs no ben bé. La historiadora belga Sarah de Vlam (Gant, 1977) ha estirat el fil dels arxius del seu país i s’ha topat una petita mina. O no tan petita, perquè ha posat nom i cognoms als més de 3.800 compatriotes que durant la II Guerra Mundial van fugir del nazisme a través dels Pirineus. De tota la carena. Una bona part ho va fer per le Perthus, que era el pas més fàcil. Però n’hi va haver uns quants de més valents, de més temeraris o que simplement no tenien altre remei, que van haver de marxar pels passos de l’interior, assenyaladament la Tour de Querol però també el Pallars i, és clar, Andorra. Per la part que ens toca ha documentat els casos dels resistents Charles de Bongnie (Brussel·les, 1906) i dels aviadors Jean Reis, Franssen Pierre (Rekem, 1920) i Ogen Albert Emile (1913), que ja des d’ara podem afegir a la nòmina de valents a qui els nostres passadors van ajudar en la relativa seguretat que els oferia l’Espanya de Franco.

Vlam, en fi, ha resumit totes aquestes peripècies a Passage Pyreneeën, una cosa així com El pas dels Pirineus, publicat de moment en flamenc i que Salòria, el segell de l’incansable Marcel·lí Pasqual, publicarà en català molt probablement a temps de Sant Jordi. La historiadora parteix del testimoni directe que ha recollit de tres dels supervivents d’aquella aventura: la jueva Pola Zandmer, embarassada quan a finals d’octubre del 1942 va travessar per la banda de Bagneres de Luchon per arribar a Les; el voluntari Jean Martial, que passa el novembre del 1942 per l’Empordà i acaba al camp de Miranda de Ebro; i Henriette Hanotte, enrolada a la línia Comète, que enllaçava Bèlgica amb el País Basc, i que el maig del 1944 ha d’utilitzar-ne els serveis per fugir ella mateixa dels nazis.

Al voltant d’aquests tres personatges desfilen una munió de, diguem-ne, secundaris amb frase entre els quals hi ha el nostre Bongnie, de qui un dia d’aquests haurem de parlar en detall perquè ho va explicar tot en les memòries de guerra, 1.104 jours de Bruxelles à Londres. Membre d’una cèl·lula d’informació aliada a la seva Brussel·les natal i descobert pel contraespionatge alemany, el nostre home ha de fugir i el 31 de març del 1942 el trobem al cafè de l’estació de Perpinyà amb tres fugitius més, Louis V. Melotte, Jacques van Damme i un tal Hiernaux. Hi ha quedat amb el guia que els ha de dur a Andorra, un altre tal Edouardo. De Perpinyà es dirigeixen en tren fins a Porta, i d’aquí ja a peu cap amunt, cap al Pas, on s’hostatgen al “refugi”, diu, que hi tenen dos antics combatents republicans. El 4 d’abril els recull un altre guia, Noël, però no avancen gaire perquè paren a Soldeu, on fan nit en un “superbe petit chalet de montagne” al mòdic preu de 27 pessetes per barba, i l’endemà tenen esma d’escoltar missa a Sant Bartomeu. Desfilen per Encamp i acaben a la capital, a casa del guia Noël, que els farà esperar fins que la seva dona doni a llum. L’expedició surt finalment la matinada del 20 d’abril, travessa per Prullans i l’home es queda de pedra quan veu que encara els queda el Cadí. Però no tenen alternativa, enfilen cap a Guardiola i agafen el tren que els durà a Barcelona. Destí final: el consolat de Bèlgica, al 131 del carrer Aragó.

Es veu que Bongnie no va poder complir l’objectiu de passar immediatament a Anglaterra per enrolar-se als exèrcits aliats. I el van empaquetar cap al Marroc i va acabar a l'Àfrica de Sud. Massa gran, sospita Vlam, per anar la guerra: tenia uns 3 anys! Al contrari de Pierre, que l’abril del 1942 travessa per Andorra, és capturat a la Seu, enviat al camp de Miranda de Ebro al maig i alliberat a l’agost. El 6 de novembre ja és a Londres, disposat a incorporar-se a la RAF. Qui sap si va ser company del nostre Charney. Reis i Emile, en fi, segueixen una ruta similar –les Cabanes-Andorra-Guardiola– però en èpoques diferents, l’un el 1941, l’altre l’abril del 1943, i la coincidència convida a sospitar que existia una línia més o menys estable que seguia aquest itinerari. Vlam, com a mínim, ho considera probable.

La collita andorrana de la historiadora, ara ja al marge de Passage Pyrineeën, la completa un fugitiu anònim -no en va poder localitzar el nom- però que va deixar a l’Arxiu de Brussel·les el preciós document d’aquí al costat, on consigna pas a pas la ruta d’evasió, inclosa la fugaç etapa andorrana, el 26 de febrer del 1943: va entrar pel Pas de la Casa a les 7 del matí, i diu que a les 19 hores arribava a la duana espanyola, a punt per ser capturats pels carrabiners.

Els evadits belgues es poden dividir, diu, entre els jueus, que fugien amb tota la família, pares, avis i nens, els joves que pretenien enrolar-se a les forces aliades i els militars professionals com Reis, Franssen i Emile. Distingeix a més dues etapes separades per una data, l’11 de novembre del 1942, quan Hitler ocupa la França Lliure: fins aleshores, l’Espanya de Franco els va tractar amb relativa duresa, retenint-los en camps de concentració perquè no es poguessin unir als aliats; després, amb relativa suavitat, per guanyar punts davant d’uns aliats que ja s’endevinaven vencedors de la guerra.