Belisana Ruiz: “Diem barroc i sembla molt culte, però toquem música alegre, de ball”

Per alguna raó inexplicable i encara inexplicada, el ministeri de Cultura va excloure el país del FeMAP, el Festival de Música Antiga dels Pirineus, que no és un espectacle de masses, és cert, però té el seu públic. No tot està perdut: FEDA hi va apostar i dissabte hi haurà concert a la vora del llac d’Engolasters. El grup, Pasacalle; el repertori, Al son de los arroyuelos, en clau festiva i alegre, explica Belisana Ruiz.

Què escoltarem?
Sobretot música ibèrica i algunes danses italianes, també del barroc. Volem transmetre alegria, lleugeresa, dansa, festa. En la part vocal, la majoria són tons humans. 

?
Existien els tons divins, sacres, i els humans, profans, que parlen de l’amor, el desamor, de la naturalesa. 

Entesos.
I en la part instrumental hem intercalat obres de compositors com Guerau o Santiago de Murcia arreglades per a la nostra formació: tiorba, guitarra barroca i percussions. També amb molta improvisació, com a l’època, agafant els ostinatos i creant-ne variacions. 

‘Al son de los arroyuelos’: apropiat a la vora del llac. 
Ah! Doncs no ho havia pensat. És veritat. A la vora de l’aigua. I mira que hi he passat cops. Però no, no està buscat a propòsit: en presentar el programa no sabíem on seria el concert, només que seria a l’aire lliure. 

Aleshores per què el títol?
És un to molt famós, molt conegut entre la gent a qui li agrada la música barroca, i resumeix aquesta idea de lleugeresa: algú ballant al ritme de l’aigua, en la natura. 

Amb entrada lliure, al llac: atreu gent no interessada en la música barroca. 
Crec que pot ser molt atractiu pensar que està molt lligada amb la música popular, sobretot aquesta que toquem amb guitarra, percussió, amb arpa. Era la música del carrer, dels teatres, de les posades. Tenim una connexió interna amb ella: sento una guitarra i alguna cosa per dins se’m remou, la tenim a l’ADN aquesta connexió amb el cant popular. Per això dir barroc pot semblar que parlem de quelcom molt culte i resulta que  és un concert de música molt terrenal, per ballar, que la cantaries si poguessis. 

En quines circumstàncies es tocaven aquests temes?
Molta, al teatre. Amb textos del Segle d’Or, de gent com Lope de Vega, però també al carrer, en festes. Hi ha un text de Covarrubias que diu que qualsevol mosso de quadra té una guitarra penjada a casa. 

Si fóssim gent del segle XVII escoltaríem aquesta música.
En molts tractats ni apareix la melodia, perquè era música que tothom coneixia, que tothom cantava i tocava. 

No hi havia molts músics lletrats però tampoc hi havia ràdio i tocaven, cantaven...
És aquesta la imatge que tinc al cap. De fet, la majoria de tractats que ens han arribat són instruccions per ensenyar a tocar a la gent. El mestre de capella o el virtuós volia vendre les seves partitures a la gent que s’iniciava en la música, que era molta, més que ara amb tant accés a la música arreu. 

Quina connexió hi havia entre la música culta, l’excel·lent, i aquesta més popular?
La qualitat està en les dues, però són músiques amb diferents funcions, però la qualitat que hi ha en un Guerau està al nivell del que escrivia Bach. 

Menys cèlebres?
Es relacionaven amb un altre estament. De José Marín, per exemple, hi ha anècdotes documentades: va ser empresonat diverses vegades per barallar-se amb navalles, i es feia públic. Un cop es va passar de la ratlla i va matar algú: el van desterrar i al temps el van deixar tornar, per la seva condició de grandíssim músic. No imagino a Bach barallant-se a ganivetades. 

Guitarra barroca: en què ens hauríem de fixar? 
És molt similar a la que coneixem, però li falta una corda, l’última. Ara, quatre de les cinc que té són dobles, i la sonoritat és molt diferent. També l’afinació és diferent: en una parella de cordes una està afinada en la nota normal i l’altra, en una octava aguda o greu. Així que quan la toques, aquí sona una orquestra. 

Escoltarem amb atenció. 
La gent a l’època rasguejava perquè era el més senzill, mentre que els més erudits, diguem-ne, puntejaven les notes. Però la tècnica a lo español agradava tant a França per exemple que es van començar a combinar les dues tècniques. El rasgueig s’ha perdut en la música clàssica, per desgràcia. Llàstima.