Beneït Decret de Nova Planta

L’exempció dels tributs castellans negociada pel Consell va possibilitar la bonança del XVIII, proposa l'historiador David Mas.

Ho sabíem per Jordi Buyreu, que ens ho va explicar a Les Valls d’Andorra a l’època moderna: ens va anar d’un pèl, però d’un pèl, i només la fortuna i sobretot la figura providencial de Simeó de Guinda –el bisbe d’Urgell i per tant Copríncep entre el 1714 i el 1737– van evitar que el Decret de Nova Planta liquidés col·lateralment els privilegis que eximien de pagar drets de duana els productes originaris del nostre racó de món. El Consell de la Terra havia jugat el 1705, quan semblava que era la bona, la carta austriacista, però va sortir llufa, així que amb la victòria borbònica del 1714 i l’abolició de les institucions de la Corona d’Aragó semblava que ho teníem molt magre. Però va emergir el navarrès Guinda, que pel que es veu tenia una formidable posició a la cort de Felip V, i va saber conservar els privilegis, la neutralitat, el Coprincipat i la (proto)independència que ens ha dut fins aquí, desvinculant Andorra del cas català (i obtenint a canvi el compromís del Consell de la terra de perseguir el contraban de tabac).

Ens ho havia explicat Buyreu, dèiem, i ara ens ho recorda David Mas a L’economia ramadera a l’Andorra de l’Edat moderna, ponència que va presentar dissabte a les Trobades Culturals Pirinenques, que aquesta edició han tingut lloc a la localitat cerdana de Santa Llocaia. Ras i curt, Mas ens ve a dir que el nou sistema tributari que el Decret de Nova Planta va instaurar a Catalunya gravava la producció i la importació de mercaderies amb un 10% del valor del producte. Aquesta havia de ser la taxa que haurien d’haver pagat també els productes originaris d’Andorra comercialitzats als mercats i fires catalanes. De fet, diu, estava decidit que fos així a partir del 1728, quan el Reial Cadastre “va arribar a la frontera hispanoandorrana”. Però el Consell de la Terra –Buyreu també hi afegiria els bons oficis a l’ombra del bisbe Simeó– va negociar amb astúcia digna del Manual Digest l’anomenada Sentència de Manutenció, que obligava a tributar els productes reexportats des de França, sí, però n’eximia els andorrans: “Això implicava que a partir de llavors els productes andorrans tenien un diferencial de preu d’un 10% respecte dels catalans”. Així s’escriu la història: Andorra, austriacista de primera hora i no menys entusiasta que Catalunya, no només va esquivar el Decret de Nova Planta sinó que en va sortir notablement beneficiada per obra i gràcia del Borbó. I a compte dels veïns de baix.

A banda d’aquest reial regalet, l’altre factor de creixement al segle XVIII va ser el llarg període de pau que va seguir a l’adveniment de Felip V i que es va allargar fins a la Revolució Francesa: la població catalana es va duplicar, la producció agrícola i el comerç es van disparar, i com que més enllà de les capitals –Barcelona, Cervera, Lleida i València– les comunicacions s’havien de fer necessàriament per camins de bast o ferradura, va créixer exponencialment la demanda d’animals de càrrega: principalment, mules, que es criaven a Andorra o es feien venir de França –de contraban, naturalment– i es reexportaven a les fires catalanes.

La indústria siderúrgica local també va contribuir a aquest auge del bestiar gros, necessari per transportar tant el carbó com el ferro de les fargues, així que es van colonitzar nous terrenys, mentre que bordes i cortals s’agrupen i creixen en proporcions, “perquè es necessita més espai per estabular i emmagatzemar el farratge per als animals de remunta”. La cria de mules, en fi, acabarà superant la cabana ovina, que des del segle XIV i fins al segle XVIII va ser la clau de volta de l’economia andorrana, amb un pic que Mas situa cap al 1730, amb prop de 40.000 caps de bestiar –ovelles, majoritàriament– i el cèlebre episodi del 1719, quan Francisco Pio de Saboya Moura, marquès de Castelrodrigo i capità general de Catalunya, autoritza sis ramats andorrans –98 pastors i 16.503 ovelles!– a passar l’hivern a les pastures de Montblanc, Torroja, Bellpuig i Poblet.

És el punt culminant d’una ramaderia transhumant a gran escala iniciada tres segles abans, que van fer possibles els privilegis comercials concedits per Espanya i França, i que va fomentar –diu Mas–: “És el moment que sorgeixen les grans cases pairals a totes les parròquies, en mans de les quals es concentraran grans extensions de terreny i que es dedicaven a la cria de bestiar oví: els Areny, Rossell, Molines, Guillemó, Nicolau, Tonivila...”. Proliferen en aquesta època de predomini de la ramaderia ovina els cortons, i les pastures de muntanya s’omplen amb cabanes, pletes, corrals i orris de grans dimensions: el de Mateu, a Perafia, fregava els 100 metres de llarg.

A l’edat d’or de l’oví li va seguir la de l’equí, i tot gràcies a les franquícies. Però tot aquell esplendor de l’edat moderna es va acabar a mitjans segle XIX: van tancar les fargues, van tancar les fàbriques de teixits sorgides al segle XVII a l’ombra de la transhumància, i els terrenys que fins aleshores s’havien dedicat a pastures hivernals es van convertir a l’agricultura intensiva. Mules i cavalls van resistir fins a mitjans del XX, però també van sucumbir davant de la mecanització del camp. D’aquest passat no tan remot que ens ha dut fins aquí ens en queden sobre el territori, conclou Mas, “testimonis en forma de cabanes, pletes, orris, bordes, cortals i prats de dall”. Estructures humils que sovint passen desapercebudes, però “que formen part d’un patrimoni material íntimament vinculat a la història i a la identitat de les nostres Valls”. I al Decret de Nova Planta, també.