És un dels grans especialistes del moment en lied, i ahir va estrenar la sala dels Passos Perduts amb ‘Fornidden Fruit’: Fauré, Debussy, Schonberg, Grieg, Schubert, Schumann i per sobre de tots, Hugo Wolf. Una vetllada de cambra, gairebé íntima, ideal per desengreixar després de Händel, les Labèque i Star Wars.

Ha cantat a grans teatres com el Wigmore Hall de Londres, el Concertgebouw d’Amsterdam i al mateix Louvre. Ahir, a Casa de la Vall.
Ideal per a aquest tipus de recital i amb un repertori com el que presentava ahir. Pensa que està concebut per a espais íntims i audiències reduïdes. No diré que com més petita és la sala, millor, però no és cap inconvenient. Al contrari.

No és el mateix cantar per a centenars, milers d’espectadors, que per a una vintena. Repte menor?
En absolut. La forma de connectar amb el públic quan cantes òpera és molt diferent que quan cantes lied. L’òpera implica un gran escenari, un gran desplegament de llums i d’escenografia, l’orquestra al davant teu, i el públic molt lluny de tu. En espais com Casa de la Vall t’hi sents en canvi a prop, és una sensació quasi física, perquè veus els rostres dels espectadors, perceps al moment les seves emocions, les seves reaccions.  És molt més fàcil d’interactuar-hi.

Massa i tot, potser?
Segons com pot generar-se certa inseguretat, això és veritat, però espais reduïts et permeten a la vegada crear vincles espontanis amb quatre o cinc persones del públic, per motius misteriosos detectes que hi ha una bona connexió i en certa manera et serveixen de guia per saber com va la cosa. 

Molt rarament es programen entre nosaltres recitals de lied. Tendim més a les àries.
Per això vaig triar un repertori molt eclèctic, amb molts colors, moltes èpoques, molts compositors i molts llenguatges diferents, per ajudar l’espectador a entrar en el gènere. De fet, és el que pretén el meu últim disc en solitari, Forbidden Fruit.

Un ‘best of’?
No ben bé, perquè hi ha peces obligades de Shumann, Schubert i sobretot Wolf, probablement els meus compositors preferits, però també altres que podríem considerar gairebé rares. La pregunta que plantejo és: quan mengem una fruita prohibida, quan travessem una frontera, quan anem més enllà del que estem acostumats –i això ens passa a tots cada dia– ens sentim més lliures o en realitat l’únic que estem fent és  posar els límits una mica més enllà? Quan parles d’un tema universal acabes connectant amb la música i amb la història.

Es prodiga poc a l’òpera. Per què?
Quan canto lied soc el meu cap, el meu director, puc escollir el repertori, puc escollir els artistes amb qui canto, i també on. Com a solista has de prendre contínuament decisions i has de donar el millor de tot a cada moment. Dit això, no llençaré pedres sobre la meva teulada.  Una òpera és una experiència única, per les dimensions, pel volum, perquè comparteixes escenari amb grandíssims professionals.

Va començar com a cantaire del cor de la seva ciutat natal Regensburg. És la via per convertir-se en cantant professional?
Quan cantes en un cor sempre hi ha el risc de convertir-te en una simple part del col·lectiu, de posar la teva veu al seu servei i diluir-t’hi. Per arribar a solista has de trobar la teva veu i sortir de la massa. No escoltar els que tens al costat, sinó a tu mateix. Això és el que has de treballar. És clar, un cor és també una magnífica escola, això tampoc ho podem passar per alt. Però s’hi perd la individualitat i has de buscar la manera de sortir de la multitud.

Vostè ha estudiat empresarials i  va treballar a la banca abans de dedicar-se al cant. Recomana una carrera civil per tenir un pla B?
Depèn. Una veu femenina, una soprano per exemple, ha de començar com abans millor. En canvi, les veus masculines tenen més temps. Als meus alumnes a Londres [exerceix com a professor a la prestigiosa Guildhall School of Music & Drama] sempre els dic que no tinguin pressa per començar. No és tant una qüestió de maduresa física, de veu, sinó sobretot mental. Pot ser un ofici molt dur, aquest, perquè estàs contínuament sotmès a l’escrutini públic. Has de ser molt fort, capaç d’abstreure-te’n i de canalitzar totes aquestes crítiques. És positiu dedicar uns anys de formació a col·leccionar imatges, experiències, viatges, amics... Tot això també forma part de la formació d’un artista. No tot és assajar. Sigues una esponja i amara’t de tot el que veus i vius.

Vostè, què fa, quan no canta i no assaja?
De vegades, conduir cap a Andorra uns quants centenars de quilòmetres. I quan no és el cas, m’agrada la fotografia, també la pintura, Itàlia m’encanta, però sobretot, quan torno a Londres intento cultivar els meus amics, reconnectar-hi. Viatjo molt i els pocs que tinc els he de mimar. El que no pot ser, i sé bé del que parlo, és que vagis dilatant un dinar, un sopar, perquè aquesta setmana estàs de viatge i la següent, també. A la cinquena vegada que els dones carbassa, desisteixen. I és comprensible. Els amics i la família són essencials per conservar l’equilibri. He vist altres artistes concentrar-se tan absolutament en la seva carrera que es perden la vida.