Claudio Meunier localitza una pel·lícula amb l’arribada a la colònia britànica de l’esquadró del pilot massanenc: era el setembre del 1945.

No està to dit sobre Ken Charney (Quilmes, 1920-la Massana, 1982). Sí, home, el pilot de caça angloargentí que a mitjans d’anys 70 es va instal·lar a la Massana, que hi va morir el juny del 1982, que va ser enterrat en un nínxol anònim i que només la perseverança de l’historiador argentí Claudio Meunier va permetre primer localitzar, després identificar amb una placa que honrava la memòria d’aquest heroi de la II Guerra Mundial que va triar viure i morir entre nosaltres, i finalment exhumar-ne les restes per traslladar-les a la seva Argentina natal i enterrar-les amb honors militars. Va ser el maig del 2015, i Charney descansa avui al sector britànic del cementiri de la Chacarita, a Buenos Aires. 

Però tot això ja ho sabíem. El que ens hi juguem un peix que no havien vist mai són les fotografies d’aquí al costat. Són captures d’un documental de propaganda conservat a l’Imperial War Museum i en què, atenció, el nostre Ken té un destacadíssim protagonisme. És el militar de la dreta, amb la gorra de costat, guerrera i pantaló curt. Som al 15 de setembre del 1945 i l’esquadró 132 de la RAF acaba de desembarcar a l’aeròdrom de Kai Thak, a Hong Kong. I diem bé: desembarcar, perquè hi havia arribat a bord del portaavions HMS Smiter. Charney era a l’època comandant de l’esquadró, i al documental el veiem com rep a les autoritats navals de Hong Kong i passen revista els seus homes, que posen orgullosos davant dels flamants Spitire.

Va ser l’últim destí bèl·lic de Charney, destinat a Hong Kong per reforçar la defensa aèria de la tot just alliberada colònia britànica. El cert és que ni ell ni els seus homes del 132 van arribar a combatre contra els cèlebres Zero nipons. El Japó s’havia rendit un mes abans, i en qualsevol cas (recordava Meunier el 2015, quan va venir a recollir en persona les restes de Charney) els últims mesos de la guerra la froça aèria japonesa pràcticament havia deixat d’existir i els pilots aliats es podien passar dies, fins i tot setmanes patrullant sense topar amb cap aeronau enemiga.

Charney, en fi, ja havia fet la seva carrera sobre els camps de batalla europeus: es va estrenar en la defensa de Malta, el juny del 1942, i va acumular set victòries al llarg de la guerra (quatre més de probables) amb una intervenció estel·lar poc després de Normandia, a l’anomenada Bossa de Falaise, on va ser el primer caça aliat a topar-se amb les restes del VII Exèrcit Panzer en retirada: “Enviïn tota la força aèria”, diu la llegenda que va dir. I li van fer cas. 

Meunier, en fi, ens va descobrir fa uns anys les espectaculars imatges (deu segons justets) d’un combat de Charney, a bord del seu Spitfire IX, contra un Focke Wulff alemany sobre la localitat francesa de Saint Pol que va acabar amb victòria del nostre home. Avui el veiem molt més relaxat, quasi feliç, diríem –i qui no: acabava de guanyar la guerra!– a l’altra punta del món. Difícil detectar en el rostre d’aquest jove de 23 anys l’home torturat per l’estrès de guerra i la radiació que, creia, havia rebut quan va ser destinat als anys 50 a les illes de Christmas, que es va acabar separant de la seva primera dona (i dues filles a qui mai més no va tornar a veure) i que un dia va dir prou i es va instal·lar al xalet Carvajal de la Massana. El mateix on avui, casualitats de vida, viu l’escriptor Greg Coonen.