L’Arxiu Nacional estrenarà al febrer el portal que segueix el rastre dels tres centenars de fetilleres documentades entre els segles XV i el XVII.

Era escaldenca i es deia Caterina Yvona, i en algun moment cap al 1430 el tribunal de Corts la va condemnar per metzinera. Molt probablement va acabar penjada de forca ben alta. I diem probablement perquè el seu expedient només s’ha conservat de forma fragmentària i en desconeixem el final de forma fefaent. Però seu és en qualsevol cas el trist honor d’haver estrenat el que aleshores –recordem-ho: som al 1430– era el novíssim crim de bruixeria: Caterina va ser la primera dona acusada de fetillera que s’ha documentat al Pirineu sencer i, atenció, una de les primeres de tot Europa.

Ho sosté l’historiador Pau Castell, autor d’una tesi monumental –Origen i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya: segles XV i XVI– que s’ha convertit en la bíblia de la matèria, i autor també d’Andorra, terra de bruixes, portal interactiu en què treballa des que el 2015 es va endur la beca Cebrià Baraut de l’Arxiu i que a principis de febrer es presentarà en públic. Terra de bruixes ajudarà, diu, a posicionar Andorra al lloc central que li correspon en la història de la bruixeria europea, perquè el procés de Caterina Yvona és immediatament posterior a les Ordinacions de les Valls d’Àneu del 1424, que contenen la primera tipificació coneguda del crim nefand de bruixeria, i perquè el fons del tribunal de Corts dipositat a l’Arxiu i que Castell ha esporgat conté mig centenar llarg de processos que arrenquen amb el de la infortunada Caterina i conclouen amb el de Maria Bernada, processada el 1689. I absolta, per cert.

El de Corts és un fons documental, tornem-ho a dir, extraordinari, i que ens situa en l’epicentre de la bruixeria europea: molt probablement, diu Castell, al Pallars Sobirà va tenir una incidència similar, però del segle XV només se n’han conservat un parell de processos; a l’Arxiu n’hi ha desenes. Desenes! Una autèntica mina que esperava que algú l’explotés després d’aquell prometedor inici que va ser Aquí les penjaven, de Robert Pastor.

Entre la Yvona i la Bernada hi desfilen prop de tres centenars de bruixes, metzineres i fetilleres. D’algunes d’elles en coneixem els càrrecs concrets, el testimoni que van deposar –habitualment, sota tortura–, la pena que se’ls va imposar, i la data i el lloc on es va executar la sentència. D’altres només n’apareix la referència de forma episòdica i en la declaració dels testimonis, en una mena de macabre cameo processal. I tots els detalls que en coneixem, en fi, es desplegaran sobre el mapa interactiu que constitueix el rovell de l’ou de Terra de bruixes: l’internauta punxarà una barra temporal que obrirà el mapa d’Andorra amb les localitats on en aquell moment concret tenim constància que van produir-se fets que Corts va considerar sospitosos de bruixeria.

A les nostres humils fetilleres se les acusava habitualment de preparar metzines i causar malalties –la més comuna, el goll–, de provocar la mort del bestiar i també tempestes, pedregades i allaus, fins i tot de provocar la mort de parents i veïns, amb especial atenció als casos d’infanticidi: recordin el cas cèlebre de Maria Galoxa, del Vilar d’Ordino, recollit per Pastor i que va ser acusada, glups, de “traure lo fetje per lo cul ab un ganxet de ferro” a uns quants nens de la parròquia.

La Galoxa, penjada a la forca el 1621, és tan sols una del mig centenar de dones processades entre el 1621 i el 1629 en la que va ser l’última gran cacera de bruixes de l’era moderna, causada –diu Castell– per una combinació fatal de catàstrofes climàtiques, males collites i les epidèmies subsegüents: només el 1621 consta que van desfilar davant de Corts una trentena llarga de dones. Va ser l’última, però no l’única gran persecució: l’havien precedit la del decenni del 1470 i la de principis del segle XVI.

Hi ha altres casos notables, com el de Joana Call d’Engordany, àlies la Sucarranya, acusada el 1471 d’enverinar uns veïns –un clàssic– i que va confessar haver-li besat el cul al dimoni, “fent-li homenatge i renegant de Nostre Senyor”, juntament amb Esclarmonda Aymar i, atenció, la Tarada (!), totes dues també veïnes d’Engordany. La Suvarranya va ser esquarterada de viu en viu, tal com l’escrivà de torn va deixar dit en la vinyeta més aviat truculenta –la tenen aquí al costat– que clou el procés.

Entre els prop de tres centenars d’acusats de bruixeria només hi ha localitzat dos homes, dos –i un d’ells no està del tot clar que fos processat per bruixeria–. La majoria de les nostres bruixes van ser condemnades a mort, i van morir, com deia Pastor, penjades de forca ben alta: la Vidala del Pujol i la Duranda de Canillo, a mitjans segle XV –que van ser esquarterades una vegada mortes, per si de cas– i la Naudina de Meritxell i Caterina Gastona, àlies la Lluqueta, penjades el 1629. Així, fins prop dels tres centenars. I tres van ser excepcionalment absoltes: Joana Montanya, la Toneta d’Escaldes (1575); Antònia Ponta, de les Bons (1622) i la Bernada, jutjada a Barcelona pel tribunal del Sant Ofici i a qui els inquisidors van deixar anar, com era d’altra banda habitual –diu Castell– en aquest tribunal. Va ser també el símbol de la nova era: després de la Bernada no es tornaria a encausar per aquí dalt cap altra dona per bruixeria.