¿Que qui és Bernard Buffet? Tres detallets, perquè es facin una idea de l’èxit estratosfèric d’un nen prodigi que als 20 anys ja era considerat el pintor viu més important del segle XX francès. Primer: Perec, el gran Georges Perec, el va convertir en un dels seus souviens. El 220, exactament, que diu així: “Je me souviens que l’on racontait que Bernard Buffet était pauvre et que fou de peinture, il en était réduit à peindre sur ses propres draps!” Segon: Picasso -el Picasso dels anys 50, ep, mascle alfa de l’art universal- el va considerar un rival directe que amenaçava la seva posició. Amb humiliació inclosa: recordava ahir Nicolas, el fill petit del nostre home d’avui, que en certa ocasió que Buffet i Picasso van coincidir al festival de Cannes, els fills del malagueny es van llançar al damunt de Buffet per demanar-li... un autògraf! Imagini el lector la cara de pedra que se li devia quedar a Picasso.

I tercer: Buffet es va guanyar l’“enemistat cordial” -de nou són paraules del seu fill Nicolas- d’André Malraux, el tottpoderós ministre de Cultura de De Gaulle. Un fet que li va costar car, perquè Nicolas veu en aquest desencontre una de les causes majors del ninguneig amb què la crítica i sobretot les institucions van castigar l’expressionista Buffet (París, 1928-Tourtour, 1999) a partir dels anys 60, juntament amb la política oficial de suport a l’abstracció en detriment de la figuració, “a la qual el meu pare va ser sempre fidel”. D’aquí, diu, l’“ostracisme” públic en què va viure els últims quaranta anys de la seva vida, i d’aquí també que qui va ser -hi torna Nicolas- “una vedette, un fenomen, una pop star”- hagi desaparegut del cànon i sigui avui un grandíssim desconegut. Això canviarà, augura Nicolas, i de fet està canviant perquè “el temps juga al seu favor”: “Tot i el silenci oficial, el públic mai no li ja donat l’esquena i la seva obra està destinada a explotar: quan la gent el descobreix se sent directament interpel·lada, és inevitable sortir amb dos o tres imatges que et provoquen un xoc emocional”.

Si volen comprovar si les paraules de Nicolas són exactes o només un fruit legítim de l’amor filial ho tenen ben fàcil perquè la sala de Govern li consagra fins al 10 de gener una gran, estupenda exposició que tindrà per a molts -per no dir la majoria: ens hi juguem un peix que es poden comptar amb els dits d’una mà els lectors que n’havien sentit a parlar- un caràcter absolutament epifànic: mig centenar d’olis de petit, mitjà i gran, grandíssim format, procedents de la Fundació Bernard Buffet -entitat que vetlla per la promoció i difusió del llegat de l’artista, constituït amb prop de mig miler d’obres aportades pel col·lecionista Maurice Garnier i els fills de Buffet- i comissariada pel venecià Henry Périer. Un projecte llargament covat -es venia gestant des del 2009- i que tindrà l’honor (?) de clausurar l’antiga caserna de Bombers: és ben sabut que al solar que deixarà lliure s’hi aixecarà el Núvol -el patracol de 14 pisos que Gerard Arias ha projectat per a Andorra Telecom- i que la sala de Govern obrirà al febrer al (desaparegut) CIAM escaldenc.

Cal advertir aquí que, de la mateixa manera que Nicolas té motius obvis per reivindicar el lloc que la història li ha manllevat a Buffet, Périer també juga en camp propi: la de la sala de Govern és la quarta gran exposició que li dedica, i s’ha convertit, de fet, en la veu més autoritzada sobre la seva obra, fins al punt que no dubta a qualificar-lo com un “geni” de la pintura del segle XX. ¿Exagera? Passin per Bombers i en parlem. El mig centenar de teles que s’hi exposen constitueixen una panoràmica general sobre la segona i més desconeguda, quasi clandestina etapa de la llarga i fecunda trajectòria de Buffet: la que s’inicia exactament el 1957 quan comença a explorar les possibilitats del color fins convertir-lo, el color, enun dels seus signes d’identitat, i conclou amb el seu suïcidi, quatre decennis després, que va cometre al seu taller, ofegant-se amb una bossa de plàstic negre, glups, i impulsat pel Parkinson que li havien diagnosticat dos anys abans.

A la sala de Govern hi trobaran, en fi, de tot: des d’homenatges al Rubens de La lliçó d’anatomia fins a tètrics i premonitoris olis dels seus últims anys: Alerte, Les trois rigoles, Squelette en croix, la sèrie La mort. Però són l’excepció: hi abunden els paisatges (Quesnay, Corbeil), les marines (La Rochelle, Douarnenez, Saint Malo) i els nus que destilen una joie de vivre molt francesa (i molt envejable): especialment aquests últims (Femmes deshabillées, Parament aux nus) que presagien la fotografia eròtica d’un Newton. No es perdin, per acabar, els retrats d’Annabel Buffet, née Schwobb, la seva esposa i mare de Nicolas, a qui va pintar de forma compulsiva, i la sensacional i turmentada sèrie d’autoretrats -recordin Bacon, i comparin. Buffet, diguem-ho clar, és un grandiós colofó als tres decennis de vida d’una sala de Govern caiguda els últims anys en una apatia tristíssima, impròpia d’un espai per on han desfilat des de Dalí fins a les patums de l’impressionisme. Esperem que sigui un auguri de la nova etapa a Escaldes. Adeú... CIAM.