Bonell descarta tornar “sols” a Venècia i explora col·laborar-hi amb altres petits estats, començant per San Marino.
Sabíem des del juny que l’any que ve no tornaríem a Venècia perquè la ministra, Mònica Bonell, va verbalitzar el que era un secret a veus des que a la tardor no es va convocar el preceptiu concurs per escollir el comissari i l’artista que ens hi representaríem. La pregunta òbvia era si hi tornaríem el 2026. De fet, si tenia sentit tornar-hi després de dues absències consecutives. Bonell no ho acabava de tenir clar aleshores, pensin que tot just acabava d’aterrar al càrrec. Avui, sí. I el que té clar és que no tornarem a la Biennal en el format que hem conegut fins ara: és a dir, amb un pavelló exclusiu on exposar els nostres artistes, i només ells. El motiu se’l poden imaginar: la factura inassumible de l’aventura veneciana. Cada cicle de dos anys s’enfilava a mig milió d’euros. I Bonell ho té clar: “per tornar-hi hem de rebaixar aquests costos”.
Però que ningú es desesperi. La ministra assumeix l’argument que la Biennal és un excel·lent aparador –ho sostenien de forma unànime els artistes venecians convocats la primavera del 2022 per l’aleshores ministra, Sílvia Riva– i no llença la tovallola. Per això ha esbossat un pla alternatiu –dos, de fet– per explorar vies per tornar-hi. La més clara, diu, és associar-se amb altres petits estats per compartir despeses –el lloguer d’un espai més o menys ben ubicat al centre de Venècia es cruspia bona part del pressupost– i generar “sinergies”. Els primers contactes, auspiciats pel ministeri d’Exteriors, ja s’han concretat, i un bon partenaire podria ser San Marino, que participa regularment a la Biennal i que segons Bonell sembla disposada a estudiar aquesta mena de joint venture artística. La idea, encara embrionària, és obrir les portes a d’altres petits estats, però n’hi hauria prou –diu– amb San Marino perquè l’opció de compartir piset fos viable.
En qualsevol cas, no comptin a tornar a Venècia abans del 2026, en el millor dels casos. Farà aleshores set anys de l’última incursió a la Biennal –el 2019, amb Shangti– i si és així s’haurà de veure com s’articula el procés de selecció. Recordin que a l’edició del 2021, que es va suspendre per la Covid, s’havia descartat el concurs i s’havia decidit delegar en un comissari l’elecció directa i sobirana de l’artista i el projecte. Una altra cosa era com s’havia de designar el comissari. Mai no ho vam saber perquè l’emergència sanitària va acabar amb la Biennal al calaix. I fins avui.
Aquesta mena d’interinitat no significa, però, que el ministeri hagi renunciat a la projecció exterior que comporten les fires d’art. Per això ha reservat una partida de 40.000 euros al pressupost de l’any que ve per explorar l’altra alternativa de què parlàvem més amunt: es tracta de consensuar amb les galeries d’art la participació a una o més fires comercials –la madrilenya ARCO és la més evident– amb artistes nacionals. Una altra cosa és l’estat catatònic del sector, amb dues, potser tres galeries que programen amb cara i ulls i de forma habitual. Però la intenció hi és. I seria una manera de matar el cuquet mentre es concreta la resurrecció del somni venecià. Perquè com la Biennal, cap.
