Dos dels braços de la instal·lació 'Help', que consta de set peces i que està plantada al camí ral direcció la Massana, una mica més amunt de Sant Antoni, van aparèixer ahir al matí amb els dits seccionats.

S'han donat pressa, els vàndals, aquest any: si en la primera edició, la del 2015, van trigar una setmana a enfilar-se per la tartera del Carroi i a deixar la seva marca, la marca de l'àgraf, al llançol de Miquel Mercé, aquesta vegada tan sols han necessitat tres dies per fer acte de presència. La Biennal de land art es va inaugurar oficialment divendres, i ahir al migdia els energúmens de torn ja havien desfilat pel camí ral, al pas per la Massana, i hi havien deixat la deposició reglamentària. La grossa li va tocar a Help, la inquietant instal·lació creada per Josep Maria Baró i Alèxia Navarro -dos del grapat d'artistes del país que participen a la Biennal- i que consisteix, si encara no hi han passat, en set braços de ciment de proporcions quasi naturals -el mes gran frea els 40 centímetres d'altura, més que de longitud- que emergeixen del terra i que és exactament el que diu el títol i el que suggereix l'escena: un crit d'ajuda, una "denúncia contra la Humanitat" -diuen els autors- i a un sistema productiu que prima per sobre de tot en la maximització del benefici i prescindeix quan convé de qualsevol consideració conservacionista. Doncs bé: dos d'aquests set braços presentaven ahir els dits arrencats. Amb escarni inclòs, perquè en un dels dits amputats havia estat col·locat com si es tractés d'una cigarreta entre el dit gros i l'índex. Més que amputats, arrencats, perquè els talls eren bruts, fets de mala manera, amb un martell o eina similar.

Així és com sels va trobar Serafí Rodríguez, que hi va passar poc després del migdia, i que va ser qui va donar la veu d'alarma. El que sorprèn és que els vàndals de torn no rematessin la feina i no "intervinguessin" els altres cic braços de la instal·lació, ni ca de les altres obres que es troben en aquest punt del camí ral, abans i després de Sant Antoni de la Grella i en un lloc especialment transitat, sobretot els caps de setmana. Potser no van tenir temps d'acabar la feina perquè algun excursionista els va interrompre la performance. Caldrà comprovar, en fi, si els autors -i l'organització- s'ho prenen amb la mateixa esportivitat que preconitzava dies enrere Marc Sellarès, el pare dels refugiats del Carroi, si algun vàndal decidia intervenir la instal·lació de la tartera. Segons Sellarès, que en aquest punt gasta un optimisme antropològic gairebé temerari, es tracta d'incidències que cal tractar com els fenòmens meteorològics als quals estan exposades les obres en la via pública i que constitueixen -deia- "una creació destructiva que té el seu discurs, que ens vol dir alguna cosa". El que en casos com el que ens ocupa és difícil és saber quina, exactament. Per no dir impossible. I tenint en compte que queden tres mesos de Biennal, millor no confondre les coses: els vàndals són vàndals, no artistes. Ni tan sols "creadors destructius". De la mateixa manera -amb el permís de Roser Porta- que és Sant Jordi qui mata el drac i salva la princesa i no al revés, perquè al final ens farem un embolic i qui acabarà enduent-se la princesa serà el drac. Després de matar Sant Jordi, és clar. Serà molt alternatiu i una altra justa fita contra l'heteropatriarcat, però altament dissolvent i també desmoralitzador.