Pere Moles gestiona amb la Fundació Sorigué la cessió de dues obres del pare del videoart ('Ocean Without a Shore' i 'The Return') a la 5a edició de la biennal de land art.
No és la primera vegada que somiem amb Bill Viola (Nova York, 1951), el pare del videoart entès com una de les belles arts. Fa uns anys, quan comandava la nau de Promoció cultural, Josep Maria Ubach els va intentar portar –ell i la seva obra– a la sala de Govern. Parlem de quan estava a l’antic edifici de bombers, imaginin. No se’n va sortir perquè l’ocurrència s’escapava de les capacitats econòmiques del ministeri. I això que en aquella època, posem que cap al 2005, lligàvem els gossos amb llonganisses. Doncs bé, ara se’ns obre una segona finestra de tenir com qui diu al costat de casa la patum indiscutible del videoart universal. Qui mou els fils per fer-ho possible és el comissari de la Biennal de land art, Pere Moles, i de nou amb la Fundació Sorigué com a cooperador necessari. Recordin que dues edicions enrere ja va cedir mitja dotzena d’obres (Brambilla, Moffat, Jacco, Tanet i Gregor Scott) que es van exposar a l’antiga fàbrica de llana d’Escaldes, i la passada va esponsoritzar una desena d’artistes. Aquest any està decidida a repetir, i una altra vegada en un espai industrial i ben singular: l’edifici de Catsa, l’antiga cooperativa i fàbrica de tabac a les Arades, avui una closca buida i que renaixerà temporalment per exercir d’epicentre de la biennal.
El cas és que la Fundació Sorigué, que manté una formidable col·lecció d’art contemporani i que té el molt saludable compartir els seus fons, té en propietat dues videoinstal·lacions de Viola. I no dues qualssevol. La cirereta és sens dubte Ocean Without a Shore, amb què l’artista nord-americà va concórrer el 2007 a Venècia, per invitació expressa de l’organització i que resumeix algunes de les dèries que l’han convertit en referència del videoart: assenyaladament la reflexió sobre les fronteres de la mort, que a l’obra pren la forma d’una cortina d’aigua que 24 personatges travessen per experimentar cadascun una mena d’epifania. L’obra de Viola està tocada d’una preocupació diguin-li metafísica, diguin-li religiosa que tradueix el seu interès en la religiositat oriental, començant pel budisme, i pel misticisme cristià, amb lloc destacat per a Sant Joan de la Creu. I a Ocean Without a Shore afloren totes aquestes dèries. La videoinstal·lació va estrenar el 2019 les instal·lacions del Projecte Planta, a Balaguer, on la Fundació Sorigué exposa de forma permanent els seus fons, i que es mudi temporalment a Sant Julià depèn essencialment d’una qüestió de drets, diu Moles.
Si Ocean... no pot ser, hi ha alternativa en perspectiva: es titula The Return i és un estudi preparatori de l’anterior que també forma part de la col·lecció Sorigué. Així que podem augurar amb un cert marge d’error que Viola debutarà aquest curs entre nosaltres. O al revés, que nosaltres debutarem per fi amb Viola. Altres obres del fons de la col·lecció lleidatana que Moles intentarà portar a Sant Julià són Call Out, de l’Studio Korinsky i Orhan Aib Kavrakoglu, una instal·lació immersiva que reflexiona sobre la proliferació de satèl·lits que orbiten al voltant del planeta, i Earthwork, dels britànics Ruth Jarman i Joe Gerhardt, àlies Semiconductor: cinc pantalles que pretenen convertir l’espectador en testimoni de la formació d’un paisatge.
Veurem com es resol el diguem-ne, dilema Viola. Recordin que a banda de mudar-se a Sant Julià –adeu, Engolasters!– la 5a edició de la biennal es retarda aquest curs a la tardor (del 15 de setembre al 15 de novembre).
