La Biennal lliga dues instal·lacions del pare del videoart cedides per la Fundació Sorigue: es projectaran a Catsa.
Ja està al sac i ben lligat i ja es pot per tant dir ben alt. S’entén que el comissari de la biennal de land art, Pere Moles, estigués ahir exultant, perquè no passa cada dia que puguis exposar –en aquest cas, projectar– no una sinó dues de les obres d’un dels artistes de referència de l’últim terç del segle XX. Això és Bill Viola (Nova York, 1951), el pare del videoart, un gènere (?) que ara donem per sabut –només cal que pensin en Ull Nu, que cada any ens en porta un tastet– però que fa tres decennis era absolutament revolucionari, l’últim crit perquè incorporava tecnologies aleshores incipients. Doncs bé, diguem-ho d’una vegada: la biennal ha lligat per fi la cessió de dues de les videoinstal·lacions del fons d’art de la Fundació Sorigué, i les projectarà entre el 15 de setembre i el 15 de novembre a Catsa, l’antiga fàbrica de tabacs a les Arades, que exercirà com a epicentre d’aquesta singularíssima 5a edició.
Som-hi doncs. Fa un parell de mesos, quan vam començar a parlar de Viola com una possibilitat, Moles somiava a portar Ocean Without a Shore, la videoinstal·lació amb què va concórrer a la Biennal de Venècia del 2007 i que constitueix una de les fites de la seva obra. No ha pogut ser possible. Diu Moles que per contracte tan sols es pot exhibir en una sola sala per continent (!) i que per aquest motiu no es pot moure de la seu de la Fundació Sorigué a Balaguer. A canvi, però, tindrem The Return, que és un estudi preparatori d’una obra imbuïda de la càrrega existencial, gairebé mística, que caracteritza el discurs de Viola, amb individus aparentment morts que tornen a la vida en contacte amb l’aigua. A The Return hem d’afegir-hi Observance, una successió de primers plans de persones que es van alternant davant la càmera i que va ser la resposta de l’artista als atacs terroristes del 2001.
Tècnicament, Viola s’ha quedat als 80: mai ha recorregut a l’ordinador per tractar les imatges, i el moviment l’aconsegueix a partir d’un slow motion “extrem”. Un artesà, vaja: “Per la biennal era quasi impensable, però la Fundació Sorigué, que sempre ens ha donat suport, ha sigut especialment generosa i ha posat les coses molt fàcils”. Recordin que fa dues edicions va sonar el nom de Wei Wei. Va ser finalment que no. Però tindrem Viola. El land art no es moca amb mitja màniga.
