Amb permís de l’espectacle que queda per avui, Biréli Lagrène ha estat l’última gran figura d’aquesta trenta-novena edició del Jazz Andorra. El guitarrista es va embutxacar el públic del Prat del Roure. I de quina manera.

El jazz manouche és, potser,  l’ham per al gran públic?
Diria que sí, sí. Cert que sembla una mica complicat, però no ho és tant, és accessible, molt rítmic. Cert, cert. 

Els seus són concerts absolutament improvisats. 
Sí, com aquest, abans de començar no tinc massa idea de què hi faré. Em deixo portar per l’ambient, per com respira el públic. Començo amb algun estàndard, alguna peça meva, i a partir d’aquí vaig estirant del fil.  

Estira del fil des dels quatre anys, quan agafava la guitarra de son pare. Un nen prodigi. 
De nen ja em queda poc   (riu).  Però sí, el pare era guitarrista, com el meu germà gran, que em porta deu anys. Vaig créixer en una família de músics i, és clar, estava sempre envoltat de música. Així que, òbviament, era fàcil aprendre a tocar l’instrument. I el pare em va fer les primeres classes. Però m’hi vaig interessar de tal manera que se’m va introduir el virus a les venes i aquí soc. El pare estava sempre sorprès pels progressos tan ràpids que feia. I quan vaig enregistrar el primer disc, es va quedar ben tranquil. 

Django Reinhardt també li va injectar música a la sang.  
Oh, sí, sí. Hi vaig ensopegar per atzar, no estava programat, previst, que m’hi trobés, tan petit. No sé què em deia mentre l’escoltava. En tot cas, em va impressionar molt, molt. Era una primera classe! El seu so, la seva qualitat. 

Reconegut pels músics, però pel gran públic?
Tot guitarrista, del món sencer, toqui l’estil que toqui, el coneix i reconeix. El públic? Potser no ha tingut la notorietat de, què sé jo, Eric Clapton. Injustament. Però el que és essencial és que és un gran guitarrista i tots ho sabem. 

George Benson o Jaco Pastorius estan entre els seus referents també. 
D’una altra manera, però sí. De totes maneres, avui en dia, amb 56 anys, escolto qualsevol tipus de música. O, millor dit, quan soc a casa sovint no escolto música. Practico, òbviament, però és cert que també miro de posar-hi una mica de distància, fer altres coses. No és com quan era més jove, que menjava música, i tot el temps. Ara me’n distancio més i em fixo potser més en allò que faig jo.

La maduresa.  
Últimament escolto molta, molta, música clàssica. Mozart, Bach, la música del segle XIX, Debussy, Ravel... Bé, com tothom. Però en tot cas no estic en absolut ancorat en un sol estil. 

Bach és potser un dels compositors més utilitzats pels jazzmen? Ens fa pensar en Jacques Loussier, per exemple, però n’hi ha tants que el versionen.  
La música clàssica s’incorpora fàcilment a la pròpia creació. En el cas de Bach, va ser el primer jazzman, absolutament. Un dels primers grans improvisadors. Quan es transcriu la seva música com Loussier ho va fer, queda claríssim com connecta de bé amb el jazz. 

I la chanson francesa? 
Ha tingut menys influència sobre mi, ho reconec. Ho vaig fer un únic cop, perquè els productors em van dir que tenia una bona veu. I com que adoro Frank Sinatra, em vaig dir de provar-ho. Però no vaig repetir.  Eren els anys noranta, però vaig penjar el micro per sempre (riu).

Quina és la importància de les arrels en la seva música? 
Sap què? No és de gran importància que jo sigui manouche, italià o d’on sigui. És important conèixer la tradició, sí, però un cop ets músic, et sents músic, no és tan important d’on vinguis. No és que la meva família hagi viscut en una caravana ni res de similar.  Ser o no manouche no és especial. 

Tothom és polièdric. 
Absolutament.