António Thomaz Botto no és un poeta desconegut a Portugal. La seva vida i obra, entre altres virtuts, tenen la d’haver esdevingut un referent per a la comunitat LGTBI. Això, és clar, perquè la vida d’un escriptor declaradament homosexual als seus temps –va néixer el 1898 i la seva existència es va allargar fins a quasi la meitat del segle XX– no havia de ser fàcil. “Podem fer un paral·lelisme amb Lorca, en certa manera, en aquest sentit. Però Botto funciona com un símbol més potent, perquè no va amagar mai la seva homosexualitat i perquè la seva poesia en parla d’una manera molt explícita, molt més clarament que la de Lorca”, apunta Juli Fernández Blasi, que té ja a punt de sortir del forn el llibre que li dedica, El poeta. Estarà al carrer a la tardor, via Amazon, en versió digital i en paper. 
Però no és només aquest rostre reivindicatiu el que va captivar Fernández Blasi. En realitat, explica, va ser posar-se a llegir els poemes del portuguès i sentir-los immediatament propers, una connexió que el va incitar a buscar documentació sobre aquell autor. La principal font d’informació la va trobar en Anna M. Klobucka, professora universitària que ha centrat la seva recerca en el polèmic autor de Canções (1922), que és el poemari que va arribar a les mans de Blasi, en primer lloc, però també d’obres com Trovas (1917), Cantigas de saudade (1918) i Cantares (1919), amb les quals es va presentar en societat. Escandalós, dèiem, perquè les ments benpensants del moment, encarnades en la Lliga d’Acció d’Estudiants Catòlics, van exigir –i ho van aconseguir– que es cremessin els seus llibres. Els ofenia profundament la llibertat d’esperit amb què vivia la seva sexualitat. 
Per contrapesar la balança, relata Blasi, el poeta havia aconseguit l’admiració d’alguns dels més grans del moment, des de Lorca i Alberti al país veí,  fins a Virginia Woolf. A casa seva comptaria amb el suport explícit del gran referent de les lletres lusitanes, Fernando Pessoa. Un suport que no es va quedar en paraules, sinó que el va ajudar a aconseguir una feina en l’Administració pública. 
Però el Portugal del moment era una dictadura i els excessos de llibertat no podien ser tolerats. Finalment, Botto va haver d’exiliar-se. El poeta, nascut al petit poble de Concavada, en un municipi de l’interior de Portugal, Abrantes, el 1897, acabaria els seus dies a Rio de Janeiro: un dia de març del 1957, mentre travessava la populosa avinguda de Copacabana, va ser envestit per un tramvia. 
De tota aquesta peripècia, Blasi n’ha anat recollint dades de la professora polonesa abans esmentada, també de fonts com Jorge de Sena, un altre gran escriptor portuguès i un altre que va haver de posar rumb a l’exili. Però al relat oficial, verídic, queden forats per omplir. “Per això jo he intentat imaginar molts aspectes de la seva vida, com devien ser”, apunta qui s’ha sentit tan atret pel personatge com per dedicar-li aquesta biografia novel·lada, amb dades reals i retalls de fantasia. “He intentat dibuixar una vida possible”. El resultat espera poder lliurar-lo a la biblioteca pública de Concavada. En just homenatge, porta el nom de Botto.