És cert que la imatge no és gens nítida. Pensin que el bon Guillem de Plandolit la va fer el 1916 i que té per tant un segle llarg de vida. Som al saló de plens de Casa de la Vall, que potser resulta un nom massa pretensiós per a tan humil peça, amb la seva estufa de llenya, el seu Armari de les Sis Claus –al fons, a l’esquerra– i les cadires de vímet en què seuen els tres andosins que s’han prestat a posar per al fotògraf. Res a veure amb la magnificència rústica d’avui. La imatge no és gens nítida, d’acord, però és l’única que s’ha conservat amb la bandera onejant orgullosament no direm que al vent, però sí al corrent d’aire de Casa de la Vall. La van desplegar clarament per a l’ocasió, clavant-la matusserament a la paret.

És una bandera XXL, ja ho veuen, enfilada sobre el pal reglamentari i que fa exactament 198 centímetres de llargada per 157 d’alçada. I si en parlem avui i aquí és perquè l’adornen unes quantes gràcies. La més formidable, que és  la primera tricolor estricta, amb les franges en sentit vertical i en l’ordre correcte: blau, vermell i groc. Correcte, en fi, des de la nostra perspectiva, perquè no va ser fins al 1942 que el Consell General en va establir l’oficialitat, rematada en època constitucional per la Llei sobre la utilització dels signes de l’Estat, que és del 1996. Abans-d’ahir, com qui diu. 

La fotografia és del 1916, però la bandera és bastant més veterana: la versió oficiosa –però tan romàntica que la donarem per bona– sosté que la va inspirar Napoleó III en persona. Que va ser ell qui audaçment va suggerir d’afegir-hi una franja bava al costat de la groga i de la vermella, heretades de les cases de Foix i de Catalunya. La groga, diguem-ho tot, té unes molt oportunes reminiscències vaticanes que amb tota seguretat van ser ben apreciades pel bisbe. Ho va fer, diuen les cròniques, en la memorable ocasió que una delegació del Consell encapçalada pel síndic de l’època, el proteic Don Guillem, es va plantar a Compiègne per negociar amb el Copríncep en personal la participació a l’Exposició Universal de París del 1867. El bon Napoleó va dir que per què no hi posàvem una mica de blau, a la bandera, i no va caldre que ho digués dues vegades –qualsevol li esmena la plana a un emperador. Hi va haver pavelló andorrà a París 67, i hi va onejar la primera tricolor de la història. Aleshores, a pèl. L’escut va haver d’esperar uns quants anys. Fins al 1882, es veu, quan el Consell va contractar el pintor Josep Oromí –conservem obra seva a Pal, Sispony i la Mosquera– per decorar la capella de Sant Ermengol. La que ha fulminat la reforma en curs de Casa de la Vall, sí. És ja l’escut actual, amb la mitra i el bàcul, d’una banda, i les tres barres de Foix,als quarters superiors, i als inferiors, les quatre barres catalanes i les vaques de Bearn, amb el cul per cert cap enforna, com mana la més elemental cortesia.

Doncs aquesta bandera històrica, que criava pols al dipòsit de Patrimoni, l’han empaquetat aquests dies al taller de restauració. En tornarà feta una ponzella i la intenció del síndic és penjar-la a la planta baixa de Casa de la Vall, just al costat de la porta principal –on fins a la reforma en curs hi havia unes selles de muntar. De fet, no penjarà, pròpiament, sinó que per raons de conservació s’exposarà com si fos un quadre dintre d’una vitrina. I al davant seu, un pendó similar al que penja –ara sí– al vestíbul del Consell General. Farà parella amb Tocoy se-gausos, la bandera monumental –190 per 700 centímetres: més que la de Napoleó– en Cladonia stellaris, o molsa ordinària, confeccionada per Pere Moles i que des de mitjans setembre està plantada a les escales que duen a l’hemicicle. Dues formes, una diguem-ne ancestral, l’altra, contemporània, d’interpretar el mateix símbol.