La Feixa del Moro ha tornat a cantar línia. O potser bingo. Anys enrere, un equip d’investigadors de la Universitat Complutense de Madrid (UCM) va analitzar l’ADN dels tres individus inhumats al jaciment lauredià i en va determinar, atenció, no només el parentiu –dos adults, un home i una dona, i el seu fill, un nadó que probablement va morir al part– sinó també l’edat, l’altura i fins i tot el color dels ulls. Vam saber també que menjaven –una paleodieta basada en els cereals i en la carn d’herbívors– i de quins utensilis se servien en la vida diària –ganivets de sílex, destrals, collarets de variscita– i ara hem anat un pas més enllà. Un equip multidisciplinari liderat per la genetista Cláudia Gomes, de nou de l’UCM, i en què participa l’arqueòleg Gerard Remolins conclou en un estudi que s’acaba de publicar al número 6 de la revista World que un dels tres protolauredians de la Feixa del Moro era tolerant a la lactosa. Per concretar: que podia consumir formatge i llet sense que se li destarotés l’aparell digestiu.

Dit així potser no sembla res d’extraordinari, però com recorda Gomes, el jaciment lauredià està datat al Neolític Mitjà, posem que entre el 3975 i el 3790 abans de Crist, i la tolerància a la lactosa no es va començar a generalitzar entre la població europea fins a l’Edat del Bronze, cap al 1800 abans de Crist. És a dir, que els nostres rebesavis prenien llet i els seus derivats dos mil·lennis abans que la majoria dels europeus. De fet, entre les desenes d’individus analitzats a l’estudi –atenció al títol: Analysing Milk and Diary Consumption in Ancient Societies: Bioarchaelological, Evolutionary and Human Social Perspectives– tan sols dos presenten la mutació genètica que permetia als adults produir lactasa, l’enzim necessari per digerir la lactosa. I un d’ells és el nostre prolauredià, un home que en morir tenia entre 20 i 23 anys, que feia entre 1,63 i 1,67 metres d’altures, tenia els cabells pèl-rojos i els ulls marrons i sembla que no era autòcton, sinó que provenia de la zona de l’actual País Basc. La seva companya de cista –i mare del seu fill, també mort, glups: quina tragèdia neolítica ens està ocultant aquest enterrament?– era en canvi només “parcialment” tolerant a la lactosa, diu Gomes.

Quina transcendència té tot això, es demanaran amb tota la raó. Doncs que en un hàbitat tan inhòspit com ho era l’alta muntanya en general i el Pirineu en particular, l’individu que era capaç de processar la lactosa tenia un claríssim avantatge evolutiu. La mutació que permet el consum de lactis es va generalitzar en data relativament tardana i el cert és que encara avui no tots els humans són capaços de digerir-los, especialment entre les poblacions orientals.

Fins aquí, les bones notícies que col·loquen la Feixa del Moro en un lloc excepcional dintre dels jaciments neolítics europeus. La dolenta és que entre els objectes exhumats al jaciment lauredià no hi ha cap evidència física –fragments ceràmics, per exemple– que permeti afirmar de forma fefaent que s’hi consumien derivats lactis. Però això no desanima Gomes, per a qui l’absència d’aquest aixovar només indica que aquestes restes materials s’han degradat o que no s’han conservat fins a nosaltres, i no és suficient per descartar que els nostres rebesavis lauredians consumissin llet i formatge. De fet, el que ens està intentant dir el nostre individu és que o bé la mutació genètica per digerir la llet la va experimentar ell mateix, o bé que era fruit del llarg contacte dels seus avantpassats amb vaques i cabres: “Quan la població comença a consumir productes secundaris com la llet i el fornatge, d’altra banda molt més fàcil de transportar i també de digerir, es comença a desenvolupar també aquesta mutació genètica que ens permet processar la lactosa. En les comunitats de muntanya, com la nostra, aquest procés devia tenir lloc abans precisament per la duresa del clima i l’íntima convivència amb el bestiar”, diu Remolins.

El que encara no sabem i probablement nobsabrem mai és quina va ser la causa de la mort dels tres individus de la Feixa del Moro, ni tampoc l’ordre en què van traspassar, tot i que és molt probable que mare i fill morissin en el part. Però, i el pare?