No passa cada dia que ens vingui a veure un rei. L’últim va ser Felip VI, i d’això fa tres anys. I abans que ella hauríem d’anar molt enrere, però molt, per localitzar una altra visita reial. Com a mínim, en viatge oficial, perquè ja saben que l'emèrit tenia certa tirada pel Pas de la Casa, ves a saber per què. Però ep, ell venia sempre a títol particular. Així que es comprèn l’expectació considerable que s'ha generat avui a Ransol. Que el gran Borís Skossyreff (Vílnius, Lituània, 1896-Boppard, Alemanya, 1989) fos un rei de pega no ens havia d’espatllar la festa. Feia 90 anys de l’última i alta ocasió que el Príncep Sobirà i Suprem d’Andorra no es deixava caure per casa nostra –que era la seva– i la rebuda ha estat la que es mereix una majestat com la seva: un equip de rodatge, amb Jorge Cebrián al capdavant, s'ha desplaçat a la carretera de Ransol per immortalitzar el moment. L’esperaven des de les 8 del matí, i no ha comparegut fins a migdia, perquè les majestats són així i mai no tenen pressa, mirar el rellotge fa de plebeu. 

Borís ha fet l’entrada triomfal a bord d’un Citroën Traction –alguns l’esperàvem en un Hispano Suiza, però a Borís no li agrada ser tan previsible– conduït per un xofer vestit d’uniforme i de trets que recordaven vagamet el del nostre Lluís Dejuan. Amb el reglamentari monocle, que diuen que no es va treure ni en el decenni llarg que es va passar al gulag soviètic, i acompanyat de les dues reines que li havien de fer més agradable l’aventura andosina: Florence Marmon i Phyllis Heard, l’una ianqui i l’altra britànica, totes dues ben divorciades i convenientment adinerades. 

Som, en fi, al desembre del 1933, i Borís prepara el numeret que culminarà el juliol de l’any següent, aquells deu frenètics dies que no van commoure el món però que li van servir per destituir el Consell, autoproclamar-se Príncep Sobirà, declarar la guerra al bisbe i promulgar una Constitució. El 23 de juliol arribava a Madrid en un vagó de tercera i escortat per una humiliant parella de la  Guàrdia Civil. Però no ens avancem: som al desembre del 1033, dèiem, i Borís, Florence i Phyllis acaben d’arribar al seu reialme. L’escena forma part de Borís Skoyssreff: l’estafador que va ser rei, el llargmetratge documental amb què Cebrián ha explorat la peripècia del gran Borís per Rússia, Alemanya, Holanda, França, Espanya, Portugal i naturalment Andorra. La pel·lícula combina les entrevistes –una trentena, no es perdin la germana de la seva segona esposa, Roswitha– i les recreacions històriques com la que avui es rodava a Ransol, amb l’actor català Manel Piñero (l’Homo APM d'Alguna Pregunta Més) en la pell de Borís, Irina Robles en la de Florence, i Marika Steksova en la de Phyllis. Ahir havien rodat a les antigues casernes militars de la Seu –que donen joc per ubicar-hi les escenes que transcorren als camps de concentració –Rieucros, Le Vernet– per on va desfilar just al començament de la II Guerra Mundial, i demà tot l’equip, una vintena de persones, es trasllada a Sitges, etapa prèvia al sainet andorrà i on Skossyreff també va deixar rastre. El rodatge de les recreacions històriques –una trentena, la majoria a Andorra– culminarà el cap de setmana que ve a la Casa d’Areny-Plandolit, amb escenes de la vida conjugal de Borís, ara amb la seva primera esposa, Marie Louis Parat, ara amb la segona, Roswitha, i d’una sessió del Consell General aquell gloriós 1933, amb l’historiador Jordi Guillamet, atenció, en el paper de la seva vida perquè dona vida ni més ni menys que al síndic de l’època, Pere Torres. 

‘Sense ficció’, al darrere
Cebrián donarà aquí per acabat el rodatge. Li seguiran cinc mesos de postproducció, amb l’objectiu d’estrenar el llarg a l’octubre i en pantalla gran, i obrir immediatament el periple festivaler. L’estafador que va ser rei ha cridat ja l’atenció del Sense ficció de TV3, diu Cebrián, i explorarà també el circuit de les plataformes: “Però això és millor fer-ho amb el producte ja acabat”. Per a nosaltres, en fi, l’interès és obvi, a banda de veure de nou el nostre rei més efímer, però, i per a la resta de l’univers? “Borís és el clàssic pícar: elegant, carismàtic, entabanador i encantador, amb escassíssims, per no dir nuls escrúpols, estafador i mentider compulsiu, que arriba a la impostura màxima de proclamar-se rei d’Andorra, que viu de les dones a qui entabana (i que abandona una vegada les ha desplomat), i que retornat del gulag soviètic encara tindrà esma de tornar a inventar-se una biografia com a suposat agent de Hitler a la conferència de Yalta. Un home a qui voldries tenir com més lluny millor però a qui segueixes les passes amb certa simpatia”. 

Retrat ajustat o síndrome d’Estocolm? Ho comprovarem a l’octubre.