“Yo sé bien/ que estoy afuera,/ pero el día que me des-muera/ sé que tendrán que llorar./ Dirás que no me quisiste/ pero vas a estar muy triste/ y así te me vas a quedar”.

Aix, que ben triada la ranxera de José Alfredo Jiménez amb què, noranta-un anys després, va fer ahir l’entrada triomfal a la sala Consòrcia del Centre de Congressos el bon Borís Skossyreff, Príncep Sobirà i Defensor de la Fe. D’acord, no era ben bé el rei Borís, sinó Manuel Piñero, l’actor que li dona vida a L’estafador que va ser rei –i d’aquí el seu impecable català central– però ara no es posin llepafils. El rei va morir el 1989 a Boppard, sol com un  mussol, i avui tindria 125 anys –o 129, segons si agafem com a data de naixement el 1896 o el 1900, dues de les moltes amb què va sembrar de trampes la seva biografia. Així que hauria sigut un autèntic miracle que aparegués Ell en persona. Però Piñero va fer el que va poder, amb el monocle, la barretina i els bombatxos de l’uniforme oficial de la reialesa andosina amb què es va fer retratar durant el seu regnat de pega, el maig del 1934.

El Borís històric va tenir temps de publicar un número del Butlletí Oficial del nou Estat, de redactar una Constitució –la primera de la nostra història, seixanta anys abans de la de veritat–, de nomenar un Govern provisional amb el síndic, Pere Torres, com a primer ministre, i de declarar la guerra al bisbe d’Urgell, que no està malament per a un estafador, un vividor, un gigoló, un entabanador i sobretot, un supervivent com era Borís. N’hi va haver prou per omplir el pap d’uns i altres, que li van enviar un parell de policies per acabar la comèdia i empaquetar-lo cap a Madrid en un vagó de tercera que es va haver de pagar ell mateix. Era el juliol del 1934 i el diari Luz, orgullosament republicà, va titular gloriosament a portada i a cinc columnes: “Por fin la ley de vagos se aplica a un rey”. No sé si agafen la ironia.

Doncs bé, el Borís que va desfilar ahir pel Centre de Congressos va reciclar el Manifest del 34 en un decàleg sensacional: jornada laboral de 20 hores setmanals, de dilluns a dijous, si no pot ser per a tothom, com a mínim per als pobres funcionaris; prohibició de comentaris anònims a les xarxes; lloguer assequible per a tothom, i a meitat de preu per als andorrans de passaport; CASS gratuïta per a operacions estètiques i massatge setmanal a Caldea; obertura per decret de la primera platja del país a Engolasters; prohibició dels exàmens a les escoles i nota mínima de Batxillerat de 9 (sobre 10), “perquè ser andorrà ja és una titulació de prestigi”, i atenció, eleccions anuals fins que guanyessin els seus, naturalment, una cosa similar al que pretenien els indepes catalans amb el referèndum: anar-ne convocant cada quant fos fins que sortís el sí, i aleshores deixar-ho estar. Llestos com Borís.

Però no ens desviem. Tot això passava en la presentació de L’estafador que va ser rei d’Andorra. La “novel·la de no-ficció” –en el sensacional oxímoron de l’editor d’Anem, el meu amic Oliver– que el periodista Jorge Cebrián ha bastit a partir del documental homònim que s’estrena el 17 d’octubre als cines Illa. Si compren el llibre, segur que aniran a veure la pel·lícula, i al revés. A veure què els agrada més, que és la pregunta que li va fer Gabriel Fernández, que exercia ahir d’amfitrió: “Al llibre m’he pogut esplaiar en episodis que a la pel·lícula vaig haver de tocar molt de passada".

No sé si a vostès els passa, però per moltes vegades que m’expliquin l’estrafolària història de Borís, sempre tinc ganes que me la tornin a explicar. Per algun motiu ens tornem com  nens davant d’aquest personatge  absolutament improbable que es va passar la vida, des que ha de fugir esperitat de la Rússia revolucionària on de miracle no va acabar afusellat, vivint del cuento, amb l’episodi andosí com a punt culminant de la seva carrera. N’hi va haver d’altres, com quan sobreviu contra tot pronòstic al gulag soviètic –primer miracle: li perdonen la vida i el condemnen a 25 anys de treballs forçats; segon miracle: sobreviu al captiveri i només en surt viu, sinó als cinc anys d’entrar-hi– i quan reclamava el seu lloc a la història com a l’home clau que va evitar que el bombardeig atòmic d’Alemanya. Pura fantasia, és clar.

La gràcia del volum de Cebrián, de vocació obertament comercial, és que satisfarà igualment el profà que no ha sentit mai a parlar del bon rei Borís com el lector acostumat a les seves portentoses peripècies, perquè incorpora un considerable volum d’informació inèdita –la relació especial amb l’exdona de Rodolfo Valentino o la nostra conciutadana pèl-roja, això és l’únic que en sabem, a qui va seduir durant l’episodi andorrà– i un prolix annex que resumeix els 6.000 documents que l’autor ha reunit en el decenni llarg que ha viscut (i dormit, diu) amb Borís. És cert que algunes d’aquestes notícies ja les havia donat Gerhard Lang a Borís von Skossyreff, rey de los andorranos, agente de los alemanes, la primera i única biografia acadèmica del personatge, i que disculpin la insistència, Antoni Morell mereix per dret propi ni que sigui una referència a peu de pàgina en qualsevol cosa que es digui, s’escrigui o es rodi sobre Borís, però Cebrián ha muntat un artefacte accessible i també sòlid, cridat com adverteix Fernández a convertir-se en referència no només literària, sinó també acadèmica, com d’altra banda ja va fer amb Andorrans als camps de concentració nazis.

En fi, que si han sentit campanes i tenen curiositat per un dels personatges més insòlits que han trepitjat terra andosina, L’estafador que va ser rei és el seu llibre. I si es pensaven que ho sabien tot sobre ell, també, perquè veuran que hi havia moltes llacunes que Cebrián ha omplert visitant arxius de mig món. Fins i tot els russos. Tots els que ha volgut, excepte els del Bisbat, els únics que li han vedat l’accés. És un escàndol, plou sobre mullat i ja seria hora que el Govern hi posés cullerada.

Però aquesta és una altra història.