Borís somriu: torna Morell

Anem reedita ‘La neu adversa’, amb què va culminar la trilogia sobre el nostre segle XX.

No se n’havia acabat mai d’anar, i només cal que passegin per les Arcades i fàcilment en veuran l’ombra, amb la boina i el bastó, potser esperant el taxi per anar a veure el Manolo. I no diguem ja si s’escapen fins a Escàs i desfilen per cal Giraut, reverència inclosa. Però per si de cas, Anem  ens refresca ara la memòria amb la reedició de La neu adversa, la tercera i última gran novel·la d’Antoni Morell (1941-2020), que completa el cicle sobre el nostre segle XX iniciat amb Set lletanies de mort (1981) i Borís I, rei d’Andorra (1984) i que el 1999 li va reportar el premi Carlemany, aleshores un dels grans de la literatura en català.

Per un d’aquells motius incomprensibles en el panorama literari actual, on es publiquen tants objectes que tenen forma de llibre, que semblen llibres, sí, però que no tenen res a veure amb la literatura, La neu adversa havia desaparegut del mapa, estava descatalogat i era pràcticament introbable. Com va fer amb les Lletanies i amb Boris, Anem en publicarà l’edició de butxaca i a un preu no ja popular, sinó popularíssim. Perquè no hi càpiguen excuses.

La neu adversa, en fi, és la crònica d’una mort: la de l’Andorra secular que encarna Agnès, la protagonista de la novel·la i que fa desfilar tot el segle XX andorrà davant dels ulls del lector. Com expliquen Robert Basart i Laura Casanova a La meva obra és Andorra, la novel·la “retrata l’evolució del país a través de la metàfora de la neu: adversa en el món tradicional, quan l’únic que representava era fred, aïllament i tota mena de penalitats, però més endavant creadora de riquesa i prosperitat per al país que es dedica al turisme i a l’esquí”. Un text breu però dens, diuen, “com totes les novel·les de Morell, que explica no només la vida d’Agnès, sinó tot un món: l’Andorra ancestral que es perd irremeiablement, engolida per la modernitat i el progrés”.

És sabut que Set lletanies de mort eren la nineta dels ulls de l’escriptor, que la tenia per la seva novel·la més rodona, la que li havia d’obrir les portes a la posteritat literària i molt per sobre del Borís, un divertiment en la seva opinió. Però amb La neu adversa va tornar per la porta gran a la Champions de la literatura, traçant l’atles d’un territori de ficció que probablement només en el nom coincidia amb Andorra i que somiava veure un dia ubicat a l’atles literari al costat de l’Obaba de Bernardo Arxaga, de l’Horta de Juan Marsé o, si senten pletòrics, disposats a assaltar el cel, el Macondo de García Márquez i el Yoknapatawpha de Faulkner. Quasi res.

La neu adversa, en fi, planteja també un interessant joc metaliterari, perquè hi fa desfilar tant el brevíssim regnat de Boris, a qui Agnès devia haver conegut de jove, com el funest episodi de l’execució de Pere Areny, a la qual, és clar, va assistir. En fi, que si no van arribar a temps de conèixer Agnès, a finals de febrer tenen l’oportunitat de resoldre el lapsus.