Borís torna a casa

Ens pensàvem potser que ho sabíem tot del gran Borís Skossyreff, suposat baró d’Orange, Defensor de la Fe i Príncep Sobirà i Suprem d’Andorra (Vílnius, Lituània, 1896-Boppard, Alemanya, 1989), que va regnar sobre nosaltres, ni que fos a la seva imaginació fabulosa, entre el 8 i el 21 de juliol del 1934. Sobretot, després de la monumental biografia que li va consagrar Gerhard Lang-Valchs. Doncs no. Ni molt menys: va tornar mai a Andorra, després que en fos expulsat per ordre del veguer episcopal, de ser-li aplicada la infamant llei de Vagos i Maleantes i de ser empaquetat cap a Madrid escorat per una parella de guàrdies civils? Existeixen testimonis fotogràfics, del seu pas per terra andosina? Queda algú amb vida que l’arribés a conèixer personalment i que ens en pugui parlar de primera mà? Va tenir fills, amb algunes de les seves dues esposes –la primera, la francesa Marie Louise Parat (Marsella, 1895-1965), quinze anys més gran que ell, i la segona, l’alemanya Roswitha sense cognom, sospitosament guixat a la partida de casament (Brunswick, 1939-2005), vint anys més jove– o amb alguna de les seves moltes amants? Què hi havia de cert en la pretensió del bon Boris, que en la maduresa, i retornat ja del gulag soviètic, assegurava haver estat comissionat personalment per Hitler per negociar amb els aliats occidentals a la conferència de Yalta, quan la II Guerra Mundial, en l’últim i sensacional gir d’una biografia portentosa?

Doncs bé: aquests i molts altres enigmes que planen encara sobre el més gran entabanador que han vist passar les Valls Neutres –i han sigut uns quants, pensin en Francisco de Zamora, en Antoni Valls, en Bonifacio Ulrich– són els que mira de respondre, i sovint ho fa, Borís I, rei d’Andorra: l’estafador de les mil cares, el docudrama aixecat per Jorge Cebrián, que exerceix com a director i guionista, i pel realitzador Albert Cristòfol que dilluns comença a Ransol la fase definitiva del projecte: deu intensos dies que serviran per rodar in situ la recreació dels episodis andorrans de la peripècia de Borís i que s’afegiran a la trentena d’entrevistes que Cebrián i companyia ha gravat a Alemanya, Holanda, França, Portugal, Espanya i naturalment Andorra. El resultat serà un documental de 100 minuts, aproximadament, produït per Qucut Producció i Comunicació, que el curs passat es va endur l’ajut del ministeri de Cultura a la producció cinematogràfica –un suculent pessic de 100.000 euros–, que entrarà immediatament en fase de postproducció i que s’estrenarà si no hi ha imprevistos a la tardor.

 

Del rodatge, amb un elenc molt majoritàriament local, en parlarem dilluns. Ara el que toca és fer-los venir salivera amb alguns dels scoops que promet Cebrián: el primer de tots el tenen a la portada del diari, la sensacional postal amb el seu retrat que Boris va fer imprimir per repartir entre els fans i entre la legió de periodistes de mitja Europa que l’estiu del 1934 es van plantar a la Seu per seguir el sainet. Mirin-la bé, perquè Cebrián l’ha anat a pescar als arxius diplomàtics de Nantes –on es conserva, ja saben, la documentació de la vegueria francesa– i és un dels escassíssims testimonis fotogràfics que s’han conservat de la jornada andorrana del nostre home. N’hi ha més, però Cebrián se’ls reserva com és natural fins a l’estrena. La fotografia està datada el 17 de maig del 1934, el mateix dia que entrega al Consell General una petició per representar Andorra a la Societat de Nacional, fent-se passar pel lloctinent del duc de Guisa, pretendent al tron de França (i de rebot, a la cadira de copríncep). Tot això, amb l’habitual to grandiloqüent: segons ell, va ser una jornada “històrica”. La crua realitat és que el Consell no li va fer ni cas i que la gestió no va merèixer ni una línia al llibre d’actes del Consell.

La foto se la va fer el bon Borís al peu de la Creu Grossa, que no és exactament la que avui s’aixeca al carrer Bisbe Iglesias de la capital: l’actual és una còpia, l’original es trobava uns metres més enllà i es conserva avui a les dependències del Comú. Però és un document únic, i Cebrián va tenir a més la santa sort –la fortuna és de qui la persegueix– de topar-se un exemplar de la postal autografiada pel rei d’Andorra en persona.

No és l’única primícia que reserva aquesta prometedora mina que és L’estafador de les mil cares: remenant pels arxius francesos –Cebrián no vol especificar quins perquè algun espavilat no li aixafi la guitarra– s’ha topat amb dos minuts de pel·lícula rigorosament inèdits amb els gendarmes de Baulart patrullant entre nosaltres. Les va rodar un camerògraf francès durant les apassionants jornades de la Revolució del 1933 –ja saben: l’ocupació de Casa de la Vall per part d’un grup de joves andosins, la destitució en bloc del Consell decretada pels veguers, la convocatòria d’eleccions i l’arribada dels gendarmes per garantir l’ordre– i constitueixen un testimoni únic de l’efervescència i els ànims exaltats en què Boris va voler pescar.

Ell va venir immediatament després, com prova un altre singularíssim document exhumat aquesta vegada a l’Arxiu Nacional de la Haia: el passaport que es va gestionar enredant el cònsol holandès a Dijon i que li va permetre moure’s amb certa llibertat per la convulsa Europa d’entreguerres. Doncs bé: al document hi figura el reglamentari segell de la duana espanyola a la Seu, amb data del 14 de desembre del 1933 –amb tota probabilitat, el dia que va entrar a Andorra i també el que hi va estampar el 24 de maig la Delegación especial del Gobierno de la República a la Seu el 24 de maig, quan és expulsat d’Andorra –però encara es quedarà unes setmanes més a la Seu per declarar la guerra al bisbe i prendre possessió de la seva quimèrica corona.

Tot això ho explica al documental Cebrián, que també ha seguit el rastre de Borís als camps de concentració francesos de Reiucros i Le Vernet, la fortuna que malgrat tot el va acompanyar tota la vida i que li va impedir ser empaquetat de nou, aquesta vegada cap a Auschwitz, a canvi d’enrolar-se com a intèrpret a l’exèrcit alemany. Entre les entrevistes que esquitxen L’estafador de les mil cares hi ha, atenció, la germana de Roswitha (i cunyada per tant de Borís), que ha aportat documents inèdits sobre la vida conjugal del rei ful, d’un antic membre del servei de seguretat de Hitler, Rochus Misch, que aporta llum sobre la possible connexió de Borís amb el Führer, i d’una dona (aleshores, una nena) que als anys finals de Skossyreff, quan ja estava a la ruïna i es va veure obligat a rellogar les golfes de casa per sobreviure, va compartir pis amb ell. Sobre possibles fills –legítims o no, que per alguna cosa estem parlant d’un monarca, encara que sigui de pega– Cebrián no diu ni piu, però “hi haurà sorpreses”, augura.

Després de deu anys al darrere de Borís i de dos de rodatge, el coneix amb prou profunditat per constatar el carisma que desprenia, “i que el convertia automàticament en centre d’atenció allà on anava, i això ho sabia i ho explotava, segons diuen tots els que el van conèixer”, i una personalitat tan atractiva com ambigua: “Podia ser molt amable i era indubtablement divertit, una bona companyia, però la seva biografia té uns quants punts dubtosos, per no dir sòrdids, que també toquem al documental”.

En tenen ganes, oi? Doncs hauran d’esperar a la tardor.