L’últim que en vam saber va ser que l’única moneda exhumada al sondeig que Patrimoni va practicar l’octubre passat al roc de l’Àliga era en realitat un diner de billó encunyat a la seca de Barcelona a finals del segle XII. És a dir, dos segles després del setge de Bragafolls, que sabem que va tenir lloc cap al 990. No era la dada concloent que esperaven els arqueòlegs per determinar si les restes excavades al roc de l’Àliga eren efectivament les de Bragafolls. Hi havia dues maneres d’interpretar la moneda: l’optimista, que a algun lauredià del segle XIII que circulava pel camí que encara avui passa pels peus del jaciment, i que fa mil anys era la via natural per dirigir-se a Sant Martí de Nagol i a Aixovall; i la pessimista: que el setge del 990 no va comportar la destrucció del recinte i que l’ocupació d’aquell espai va continuar als segles següents. Fins i tot aquesta última opció es podia interpretar de forma favorable: el document del 1005 on apareix la referència a Bragafolls no diu que el castell fos arrasat ni abandonat, simplement que va ser assetjat. No és ben bé el mateix.
Aquesta és l’esperança a què s’agafa Patrimoni, que al setembre desembarcarà de nou al roc de l’Àliga. Serà la segona intervenció, ara una excavació amb tots els ets i uts –i no una humil prospecció– i l’objectiu que allà sota els esperi la grossa. És a dir, les proves materials i concloents que el roc de l’Àliga és Bragafolls. Són perfectament conscients –ho deia l’arqueòleg Àlex Fortó– que el que no apareixerà és una pedra amb la inscripció Hoc est Bragafolls castrum. Però els indicis que va deixar el sondeig de l’any passat conviden a l’optimisme: una estructura eminentment defensiva amb tres panys de mur –el quart se’l van poder estalviar perquè el costat sud dona al penya-segat– envoltats per un fossar i un camí de ronda. Tots aquests elements protegien el que, segons les abundants restes estructurals exhumades, corresponia a una torre, un pati d’armes, una rudimentària cort per als cavalls i un senzill magatzem.
En aquest espai s’havia d’aixoplugar la reduïda host –tres o quatre homes com a molt– amb què el comte Borrell pretenia marcar territori. Li va sortir llufa, perquè aquells andosins li van sortir repatanis i van posar setge al castell. És el que els historiadors consideren el fet fundacional andorrà, que posa fre a la feudalització incipient –el comte es concentraria en endavant en els nous territoris de la frontera sud– i que quedarà consagrat als Pariatges, tres segles després.
El que els fa pensar que el roc de l’Àliga pot ser Bragafolls és que es tracta, segons les evidències, d’una estructura medieval, clarament defensiva i que va col·lapsar en un sol episodi, hipòtesi que quadraria amb el setge documentat cap al 990. Quan conclogui l’excavació sabrem si aquella intuïció primigènia, reforçada ara pels resultats del primer sondeig, responia a la realitat o es van deixar endur per l’optimisme. Recordin que hi ha altres candidats a recollir el testimoni de Bragafolls, des del Pui d’Olivesa fins a Moxella i Sant Martí de Nagol. Però si hem esperat onze segles, podrem tenir uns mesos més de paciència.
El dolmen
L’altra gran intervenció del curs, també a la tardor, serà al dolmen del Cubil, datat cap al 2.300 abans de la nostra era, aixecat a uns 2.200 metres d’altura i la primera estructura megalítica d’aquestes característiques excavada entre nosaltres. Els resultats de la campanya de l’any passat no van ser exactament els esperats: recordin que es tractava d’excavar la cambra mortuòria ubicada sota les grans lloses col·lapsades del centre del túmul. L’objectiu era exhumar les possibles restes òssies dels difunts que hi podrien haver estat enterrats, i això ja hauria sigut com si ens toqués la grossa, el reglamentari aixovar. Al final no van aparèixer ni les unes ni l’altre. Els arqueòlegs sospiten que el dolmen va ser probablement espoliat en algun moment entre el 1200 i el 900 abans de Crist, d’una banda, i de l’altra, l’extrema acidesa del sòl andosí, que es cruspeix literalment la matèria orgànica, ossos inclosos, i no en deixa el menor rastre. Hi cap una tercera hipòtesi: que l’estructura sembli un dolmen però que en realitat no s’arribés mai a enterrar cap difunt, que simplement funcionés com a fita territorial. Fins i tot que es reutilitzés la cambra amb finalitats no funeràries, com ara reconvertir-la en cabana de pastor.
La tercera campanya al Cubil servirà, en fi, per decidir si es reconstrueix o no la cambra mortuòria. I si ha arribat fins aquí, és probable que ja hagi creuat els dits perquè sigui que sí. Un dolmen a casa nostra! No es moren de ganes de pujar-hi?
