Estem acostumats a les gestes heroiques, estil kamikaze, del meu amic Jan. Qui, sinó ell, podia embarcar-se en l’edició de La mirada del ángel, el portentós patracol de Thomas Wolfe? O de la trilogia escocesa de Grassic Gibbon? Però el que ha fet amb Konstantin Paustovski (Moscou, 1892-1968) és d’una altra galàxia, per no dir d’una altra dimensió.

Primer de tot, va llançar la casa per la finestra per publicar un autor que sí, va enfilar-se quatre anys seguits a les quinieles del Nobel –no se’l va endur perquè es veu que algú no li perdonava l’antiestalinisme en què havia militat– però siguin honestos i admetin que fins que Trotalibros en va exhumar a l’octubre Los años lejanos no n’havien sentit a parlar. No s’hi amoïnin, que no són els únics. I això que estem parlant de la seva obra mestra, una autobiografia-riu, en la línia, per l’ambició i l’extensió, i perquè se’n facin una idea, de La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgard. Però les lletres eslaves continuen sent, amb honroses excepcions, un autèntic forat negre per als pobres lectors occidentals. Però és que Los años lejanos és el primer dels sis volums de la saga: sis volums, més de 2.500 pàgines i quatre quilos de paper, per tenir-ne les proporcions exactes. Diu l’editor que ell mateix havia viscut en la inòpia fins que se’l va topar de casualitat a la llibreria Daunt Books de Londres –així, qualsevol– i que aquell dia es va prometre que si mai tirava endavant el somni d’aixecar una editorial l’acabaria publicant.

Doncs bé: el dia ha arribat i el 23 de març arribarà a les llibreries la segona part de Historia de mi vida. Es titula Una juventud convulsa, en traducció directa del rus –detall en absolut menor– i on l’autor i protagonista, Kostik, evoca els anys de la I Guerra Mundial, quan va servir als serveis sanitaris en un tren ambulància, va treballar en una factoria d’armament i finalment com a periodista. Unes memòries, diu l’editor, “íntimes, líriques, pròximes i vibrants”, ambientades en pobles i ciutats que avui tornen a estar per desgràcia d’actualitat per la guerra a Ucraïna, que constitueixen una autèntica novel·la de formació –de nou, l’ombra de Knausgaard– i que arriben exactament fins a l’alba de la Revolució del 1917.

Difícil concebre una joventut més convulsa. Amb la diferència que Paustovsli no la va concebre, pròpiament, sinó que la va viure, millor  dit la va patir, i va tenir el detall d’explicar-nos-la. Al segon volum el seguirà La aurora de una época incierta, ambientada és clar als turbulents, apassionats anys revolucionaris –pensin en Anna Karenina o en Rojos, si són cinèfils– el segon semestre d’aquest any, i els tres següents, entre el 2026  (Tiempo de grandes esperanzas i Viaje al sur) i el 2027 (El libro del vagabundeo). Títols provisionals, que consti.

Calia coratge i temeritat a parts iguals per embarcar-se en una singladura com aquesta, i ell les va trobar, diu, en la “crisi dels 30 anys” –cosa que no deixa de ser pelet insultant– i perquè va coincidir amb el naixement de la seva primera filla: “Necessitava fer una bogeria, hi ha qui es llença en paracaigudes i jo vaig publicar Paustovski”. Contra els elements, tot sigui dit, perquè estem parlant de Rússia, de la Rússia de Putin i de la Rússia de Putin en guerra. El primer repte va ser localitzar l’hereva i propietària dels drets, una padrina analògica, sense correu electrònic i que no parlava cap llengua occidental, amb qui finalment va contactar a través de la Casa-museu de l’autor a Moscou. El segon, mantenir el contacte en el pic de la guerra a Ucraïna, quan Rússia ja s’havia convertit en un país pària. Però se’n va sortir, és clar, i aquí tenen Una juventud convulsa.

No acabarem sense referir-nos a la nostra amiga Alexandra, la Greben, que va estudiar –que petit és el món– a la mateixa universitat on Paustovski va ser professor durant dos decennis, i que mesos enrere, arran de Los años lejanos, evocava el dia de 1964 en què la gran Marlene Dietrich, que acabava d’aterrar a Moscou per a la reglamentària gira –tenia ja 63 anys– es va plantar a la Casa Central d’Escriptors, quin nom tan gloriosament soviètic, i es va agenollar davant de Paustovski, que hi impartia es veu una conferència. Resulta que havia quedat estupefacta amb la lectura d’un conte seu, El Telegrama, que com primer Arimany i ara nosaltres no entenia com havia pogut viure quasi tota una vida sense tenir notícia de l’existència de l’escriptor, i que en endavant es va cruspir un a un els sis volums de Historia de una vida.

Veuen que bé. Ja tenim una cosa en comú amb la Dietrich. A veure què més se’ns enganxa.