N’havíem sentit a parlar, sí: al maig, quan l’historiador urgellenc Carles Gascón va avançar a la Biblioteca Nacional algunes de les conclusions de la tesi sobre el catarisme català que aleshores tenia al forn. Però només de passada. Així que res millor que aprofitar el cum laude que es va embutxacar fa quinze dies amb aquest patracol de més de 700 pàgines per reconstruir (vagament) el periple de Ramon Boer. ¿Per què? Doncs perquè resulta que el bon Boer, nascut en aquestes valls nostres en algun moment de principis del segle XIII, és l’únic andorrà de qui sabem amb certesa que va rebre el consolament, el cèlebre bateig càtar. L’únic, per tant, que va accedir al rang de bon home, és a dir, la (diguem-ne) classe sacerdotal de què es va dotar l’heretgia i que, especialment al sud dels Pirineus, es dedicava a recórrer el territori predicant la bona nova.

El nostre Boer, diu Gascón, va aparèixer entre la paperassa del monumental fons Doat, dipositat a la Biblioteca Nacional de França, a París, i com a cita marginal en el procés d’un tal Pere de Beuville, càtar d’Avinyó que s’havia refugiat a Itàlia —com Boer i tota la jerarquia càtara—, que un dia decideix tornar, la Inquisició de Tolosa el pesca i li fa cantar tot. I tot inclou la delació de Ramon, a qui el 1267 —és l’última notícia documental que en tenim— trobem a Apúlia, al sud d’Itàlia, integrat en el seguici del diaque Felip Català, la màxima autoritat del catarisme català, només per sota del bisbe de Tolosa i de qui Gascón sospita que, com tants altres heretges, es va refugiar entre nosaltres després de la ràtzia de Castellbò, el 1237: ja saben, l’expedició punitiva que els bisbes d’Urgell i de Vic, l’arquebisbe de Tarragona i el vescomte de Cardona van emprendre com a represàlia pel linxament de l’inquisidor Ponç de Planés, que havia tingut la mala ocurrència d’anar a caçar càtars a Castellbò i —sospita Gascón— va ser apedregat pels hospitalaris veïns fins a la mort.

L’aventura va acabar amb la captura de mig centenar de càtars locals, més els divuit ja traspassats, afortunadament per a ells, i que van ser desenterrats, glups, i condemnats a títol pòstum, i una quinzena més de pròfugs entre els quals hi havia un tal “Joan de la Vall d’Andorra”, de qui no sabem, llàstima, res més. Per una localitat com Castellbò, on amb prou feines hi havia 300 ànimes, no està malament. No és casualitat, diu Gascón, que fos la plaça catalana on el catarisme es va instal·lar d’una forma més estable, amb dues “cases” —o focus on els fidels assistien a les prèdiques dels bons homes— ben documentades. En fi, que el comte de Foix, protector dels heretges, empaqueta els supervivents cap a Andorra; previsor com era, especula l’historiador en la que és una de les principals aportacions a la història del catarisme local, havia fet aixecar a la bastida de Ponts una mena de castell per evitar, precisament, que els inquisidors penetressin en terra andorrana. I aquí es van establir durant els dos decennis següents, fins que cap a finals dels 1250 emprenen un segon èxode, ara camí de Provença, primer, i finalment cap al sud d’Itàlia.

Niuet de càtars

Serà durant aquests dos decennis de forçada convivència que Boer, sospita Gascón, va simpatitzar amb l’heretgia. Tant, que arribada l’hora dels adéus —recordem que el 1244 es produeix l’escabetxada de Montsegur, i que la Inquisició pentina sistemàticament i implacablement el territori al darrere de tot el que faci tuf d’heretgia— Boer segueix el destí del diaque Felip: “Va marxar com a simple fidel, el creient de base; el consolament el rebrà a l’exili italià, i el seu periple ens fa pensar que hi va haver altres andorrans que van seguir la comitiva càtara a l’exili.” No sabem quants; el que sí que sembla clar, diu, és que no va ser una cosa massiva: la filiació càtara era habitualment una qüestió de clans, de nuclis familiars que per motius econòmics o per desacords amb la jerarquia catòlica s’apuntaven a la facció dissident: “Al Pirineu va ser el catarisme, atiat pel comte de Foix i pel vescomte de Castellbò com a element ideològic per oposar-se al bisbe d’Urgell; però podia haver estat qualsevol altre.” El cert és que consta l’existència d’un altre Boer càtar —Pere, aquesta vegada— que coincideix amb Ramon a Piacenza i de qui sospita Gascón que era un germà del nostre home: però falta, diu, el document que ho confirmi.

En qualsevol cas, conclou, Andorra va jugar en tot aquest afer un paper “passiu”: “Els andorrans estaven lligats de peus i mans: la seva economia depenia absolutament de la transhumància i necessitaven el permís tant del bisbe com del vescomte per passar el bestiar, així que no els quedava res més que transigir, pactar amb uns i altres.” La flama càtara, en fi, s’extingirà aviat: el diaque Felip, de qui l’última notícia data del 1278, no tindrà successor, i els últims nuclis heretges, a la llunyana Morella, són arrasats el 1321. Andorra, erigit a mitjans segle XIII en “l’últim santuari del catarisme català”, no torna a aparèixer en aquesta història. Però sempre tindrem el consol que com a mínin un dels nostres, Ramon Boer, va trencar gràcies al consolament el cicle de reencarnacions eternes a què estem condemnats els simples mortals i va accedir al cel càtar. Així sia.