Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Gigó, Sorribes, Picurt, Porno Girls, El espectro de Justine, La perversa caricia de satán, Sherig, arriba las faldas, Picurt
Andorra, Gigó, Sorribes, Picurt, Porno Girls, El espectro de Justine, La perversa caricia de satán, Sherig, arriba las faldas, Picurt

Breu crònica del cineasta maleït


Escrit per: 
A. Luengo / Jordi Gigó en acció: rodant ‘El espectro de Justine’ al port de Barcelona (1986); va ser el seu tercer i últim llarg (Arxiu Família Gigó Sorribes).

Rosa Mari Sorribes evoca la trajectòria de Jordi Gigó, el primer dels nostres directors, que protagonitzarà la jornada andorrana de Picurt.

Té el sarró carregat d’anècdotes. Per començar, els orígens de Jordi Gigó, nascut el 1945 a Casablanca i fill naturalment d’un republicà que s’havia hagut d’exiliar després de la Guerra Civil Espanyola: primer al sud de França i després al Marroc francès. O la vegada, devia ser cap al 1968 i ho recordàvem setmanes enrere aquí mateix, que Gigó va coincidir en el tren de tornada amb Luis Buñuel: tots dos havien anat a Madrid per examinar-se a l’Escola Oficial de Cine i treure’s el títol de director. Natural, en el cas del nostre home d’avui, aleshores un debutant, però sorprenent en el del ja veterà autor de Viridiana: resulta que per treballar a Espanya necessitava el títol oficial. I va haver de passar per l’adreçador. La fortuna va voler que tots dos coincidissin al tren, i no tens cada dia l’oportunitat de compartir unes hores de conversa amb un geni. Buñuel va baixar a Saragossa; Gigó, a Lleida. I naturalment li va guardar per sempre més la deguda devoció.

La seva trajectòria com a director ens és a aquestes altures més o menys coneguda, amb tres llargs que es mouen entre el terror de sèrie B de La perversa caricia de Satán (1973) i l’erotisme a l’espanyola de Porno Girls (1977) i El espectro de Justine (1986). Però com és que s’hi va embarcar, en aquest subgènere? Diu Rosa Mari Sorribes, la seva viuda, que Gigó tenia naturalment altres aspiracions i que va deixar, en traspassar el 1991, caixes plenes i plenes de guions: “Un arquitecte, si li deixen escollir entre un escorxador i l’obra de la seva vida, sabem el que triarà, oi? Doncs ell, el mateix. El que passa és que tot el que fos feina era bo, i en aquells moments –parlem de mitjans dels anys 70– el terror i l’erotisme eren els gèneres de moda.”

La seva filmografia oficial la integren els tres títols que acabem de dir –més El crepúsculo de la bestia, que ja no va poder rodar a causa de la diabetis que el va portar a la tomba– i firmada amb el seu nom o amb pseudònim –dos, que se sàpiga, i com recorda Hèctor Mas en el lluminós article que li dedica a l’últim Ex-libris: Georges Gigó i Georges Lewis–. A banda d’altres en què se li atribueix certa participació, com ara Exorcismo, de Joan Bosch (1975), i El jovencito Drácula, de Carlos Benpar (1977). La memòria de Sorribes no arriba a confirmar-ho, però en canvi sí que recorda la molt prolífica etapa professional associats a la productora italiana For-Films: es van fer la barba d’or -els italians, és clar- rodant pel·lícules eròtiques en super-8, “que a l’època es venien com xurros”. No era ben bé porno, diu, sinó pel·liculetes una mica picants, molt innocents. El que permetia la censura del moment: “El que passa és que molta gent tenia un projector de super-8 a casa, i aquelles eren les primeres pel·lícules eròtiques que es comercialitzaven: van arrasar.”

Duien títols que avui fan, la veritat, una mica de riure –provin de no fer-ho: Sherif: ¡arriba las faldas!, Strip strip a duo i coses així–, Gigó hi feia tots els papers de l’auca –guionista, director i muntador– i es van convertir, diu Sorribes, “en el que avui en diríem un fenomen viral: però no en vam veure ni un duro; els italians es van quedar el percentatge dels beneficis que a dreta llei li corresponia”. I eren diners, perquè en van arribar a rodar prop de mig centenar. No és que s’hi sentís incòmode, en el gènere, perquè li va permetre viure de l’ofici que més li agradava: “La seva vida era el cine, tot ho veia a través d’una càmera, i contínuament esbossava projectes i guions.” I era capaç de prendre-s’ho amb humor. Com quan La perversa caricia de Satán, el seu primer llarg, que va tenir una certa sortida al mercat estranger, es va emetre cada nit i durant tot un mes per la televisió turca: “Cada dia la vèiem uns minuts, encara que –és clar– no hi enteníem res.” Però si la malaltia l’hi hagués permès, hauria fet el salt: “Entre els molts guions que tenia en cartera, un especialment –el de Fes memòria, Bel, sobre els Fets de Maig del 1934 a Barcelona– estava pràcticament lligat; les perspectives eren molt bones... però es va posar malalt i ja no es va recuperar mai més.” Tot aquest material, guions rodats, projectes, esbossos i també còpies de les pel·lícules que va arribar a rodar, el conserva avui Sorribes a la casa familiar i la intenció és cedir-lo en un futur pròxim a l’Arxiu Nacional, que és sens dubte el seu destí natural.

S’afegiran a les dues úniques pel·lícules de Gigó que avui hi estan dipositades –dos documentals: Cusachs, intimitats d’una escultura (1983), i Ordino, una altra història (1982), recentment digitalitzada i que es projectarà el 21 de juny al Centre de Congressos d’Ordino com a plat fort de la jornada andorrana de Picurt– i la diguem-ne obra menor de Gigó, que abans de dedicar-se a la ficció –i combinant-ho després amb els llargmetratges– va tenir una llarga i prolífica carrera com a documentalista –ja ho hem vist– i també com a publicista. De fet, diu Sorribes, el primer anunci que es va projectar als cines del país –un espot sobre una casa de mobles– el va rodar Gigó. Que tenia, ja ho deuen haver intuït, una certa visió empresarial: ell i un soci, Lluís Rodríguez, van crear TV Platja d’Aro, projecte efímer, i també Antena 7 TV. I en algun moment va somiar, conclou, a convertir Andorra en seu del que ell veia com una prometedora indústria: “Estava convençut que era possible obrir aquí estudis de rodatge i de doblatge, i que els nostres paisatges i les nostres muntanyes podien donar molt de joc: però va ser massa avançat per la seva època i, òbviament, no va ser profeta a la seva terra.”

La jornada del 21 de juny pot ser, en fi, un primer pas per rescabalar-lo de l’oblit en què havia caigut el primer dels nostres cineastes. I si el seguís una marató amb tota la seva obra que es pugui recuperar –inclosos els tres incunables de ficció– encara millor. A veure si algú s’hi anima. Ull-Nu, per exemple.

Andorra
Gigó
Sorribes
Picurt
Porno Girls
El espectro de Justine
La perversa caricia de Satán
Sherig
arriba las faldas
Número de vots: 575
Comentaris: 1

Comentaris

Moltes gràcies al "BonDia" i en especial al company Andrés Luengo pel seu interes en rescatar de l'oblit al meu marit, el primer cineasta professional andorrà, en Jordi Gigó. I és que massa vegades al nostre país som desagraïts envers els pioners, i això no ens honra. Ara Andorra sembla que té persones joves amb molt interes pel cinema i que amb professionalitat volen que el 7è Art tingui aquí el seu lloc, el nostre país és com un gran plató de cinema pels seus diferents paisatges i ambients, on els estudis cinematogràfics i podrien fer parada i fonda oferint nous sistemes de diversitat econòmica i nous llocs de treball, internacionalitzat el país i entrant directe al segle XXI. Aquesta és una de les meves esperances, el meu home ja no ho gaudirà, però moltes altres persones sí.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic