Es deia Magdalena Plateva, era una (pobra) viuda de Fórnols, tenia 45 anys i des d’ara mateix el dubtós honor de passar als llibres d’història com l’única bruixa urgellenca que va ser condemnada a morir de ben alta forca, que era com per allà baix —i també per aquí dalt, com ens va ensenyar fa uns anys Robert Pastor— morien els reus sentenciats a la pena capital. A la Plateva li van engiponar la tirallonga de càrrecs habituals entre les metzineres de la comarca: que havia ofert un vas de vi a un veí que l’endemà es va trobar malament; que havia tocat un nen petit amb la mala fortuna que la criatura va emmalaltir i va acabar traspassant; que havia escampat unes misterioses pólvores que van delmar el bestiar d’un altre veí...
Tot plegat, amb un agreujant: la Plateva és l’única de les metzineres que van passar pels tribunals del capítol de la catedral de Santa Maria que va reconèixer certes pràctiques habituals en la bruixeria canònica contemporània: una veïna, diu, la va posar en contacte amb un “senyor” que li havia d’“arreglar la vida” —i aquest “senyor” era el diable en persona— i havia acabat abjurant de Crist, cosa que la convertia en apòstata, el més terrible dels pecats que podia cometre un cristià. Poca cosa comparat amb el desplegament demoníac —per no dir pirotècnic— que confessa la nostra Joana Call, la Sucaranya d’Engordany, que admet haver-li besat el cul al dimoni, “fent-li homenatge i renegant de Nostre Senyor” —era el 1471, i va acabar esquarterada de viu en viu: ho explica Pau Castell— ni amb la rècula d’infanticidis —un dels quals, amb la depurada tècnica de “treure lo fetge per lo cul ab un ganxet de ferro”, que el 1621 va acabar amb l’ordinenca Maria Galoxa a la forca—, segons relata el mateix Pastor a Aquí les penjaven. Però força més que l’humil repertori habitual de les bruixes urgellenques, més aviat vulgars metzineres que no tenen cap contacte amb el diable —i molt menys li besen el cul.
Que els rústics pecats de la Plateva els acabés confessant sota tortura —en aquest cas, l’estrepada, dolorós suplici que consistia a lligar el reu pels polzes i per l’esquena, a penjar-lo d’una corriola i anar fent, fins que cantava— no només no la va ajudar en res sinó que va facilitar al tribunal l’element probatori definitiu: l’autoinculpació. L’únic que podem dir a favor de la Plateva és que en el plec que recull el seu cas no s’especifica si la pena es va acabar executant —la forca a la Seu a l’època moderna s’aixecava al firal, on avui hi ha l’estació d’autobusos— i per tant podem tenir la remota esperança que la dona escapés de tan funest destí. És clar que l’alternativa —el desterrament o exili— no era gaire millor: arrencada de les xarxes de solidaritat locals, una dona tenia escasses, per no dir nul·les possibilitats de supervivència.
Una comarca, dos segles, deu bruixes
Tot això ho explica la historiadora Carmen Xam-mar a compte de Las conflictividad y las formas de control social en el Alt Urgell (siglo XVII), tesi que acaba de defensar —amb el cum laude reglamentari— i els resultats de la qual presentarà l’1 d’abril al Consell Comarcal de l’Alt Urgell. Hi repassa els delictes (i les penes) que practicaven amb més o menys entusiasme els urgellencs de fa quatre segles a partir de vuit centenars de processos judicials conservats a l’arxiu capitular. Atenció, perquè no toca els casos ventilats als tribunals episcopals: lamentablement, diu, no ens han arribat les sèries documentals que permetrien reconstruir el qui és qui de la delinqüència de la Seu al segle XVII. Aquesta és la mala notícia; la bona, que els resultats obtinguts als arxius catedralicis són extrapol·lables, sosté, als episcopals. I ja que hem començat per les bruixes, diguem-ho tot: s’han conservat quatre processos per bruixeria, datats entre el 1613 i el 1629. Coincidint, i no és casualitat, amb l’última gran cacera de bruixes que Pastor va documentar per al nostre racó de món, i que va acabar amb sis bruixes a la forca. Entre elles, la Galoxa.
Però aquesta és una altra història. El cas és que davant dels tribunals catedralicis desfilen cinc metzineres més, a banda de la Plateva: Margarita Menauta, de Montargull; Montserrat Cabdeta, de Tuixén, que comparteix acusació —i això és notícia— amb el seu marit; Anna Ramon, d’Ansovell, i Montserrat Juandona, d’Asnurri. Sabem que aquesta última i una sisena, a qui deien la Pasquala, van ser torturades, però també que es van resistir a confessar. Cosa inaudita, opina Xam-mar, perquè l’estrepada no era un suplici menor. I ens consta només una altra condemna: la Cabdeta va haver de satisfer una multa de 200 ducats, xavalla si es té en compte la possibilitat certa d’acabar a la forca.
N’hi ha més, de bruixes, que ensenyen la poteta al llarg dels judicis. O millor, metzineres, insisteix la historiadora, acusades de provocar malalties, fins i tot morts, però no de pactar amb el diable. I mai de causar pedregades, un clàssic de les bruixes andorranes: a Alàs, dues germanes —Francesca i Caterina— casades amb dos germans —Galcerà i Esteve Coll—, així com, atenció, Joana Traver, la dona del batlle, fet que indica, diu Xam-mar, que les metzineres no eren només dones de baixa extracció social. Eren més aviat, conclou, persones que la comunitat assenyalava i a qui a poc a poc anava construint una reputació que —a causa d’una mala collita o una catàstrofe natural, com l’aiguat del 1617— les convertia finalment en el boc expiatori de torn.
És llavors, diu, quan un veí recorda que la Plateva li va oferir un vas de vi sospitós o que va tocar un nen que acabarà morint, o que la Juandona no va dir un dia Jesús quan, en sortir de missa, una altra veïna va esternudar. “Si hi ajuntem els rumors, les enveges i les rancúnies que genera la convivència íntima en comunitats molt tancades, tenim el caldo de cultiu ideal perquè esclati una cacera.” Tot plegat, en fi, acaba remetent cap al primer terç del segle XVII: l’últim cas per bruixeria a l’Alt Urgell data del 1629 —a Andorra la Batllia encara en jutja un el 1661— i el 1627 el mateix bisbe d’Urgell, Díez de Aux y Armendáriz, recomanava al virrei de Catalunya prudència i una bona dosi d’escepticisme a l’hora d’afrontar les acusacions de bruixeria.
Set penes de mort al Sis-Cents
Els processos per bruixeria només suposen, quina llàstima, el 4% dels casos que s’han conservat als arxius catedralicis. El gros, fins al 44%, correspon al que anomena “violència interpersonal” —agressions i similars—, amb un lloc destacat per als furts i robatoris (26%) i la resistència a l’autoritat (13%), mentre que els delictes sexuals suposen el 7% del total, només per sobre dels casos de bruixeria. Pel que fa a les penes, ha documentat set condemnes a mort, una de les quals va ser per a la nostra Plateva, i cinc més per a bandolers com Pere Joan Sans, que el 1597 va ser assotat i “suspès a la forca fins a la mort”. De propina, diu el procés, li van tallar una orella. Però, ¿quina? ¿I per què aquesta?
