“Una meravella. Una autèntica meravella”. Ho deia ahir Isidre Escorihuela, a la vista de l’obra andorrana completa -sis fotografies, sis- que ens va deixar Jean-Auguste Brutails (Viviers, 1859-Bordeus, 1926) i que han aparegut com un bolet entre els fons de la biblioteca de la Universitat de Bordeus. Les poden consultar fàcilment en línia, a 1886.u-bordeaux3.fr. I si ho diu Escorihuela, que com a conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu Nacional en te el cul pelat, de contemplar meravelles com aquestes, hi poden posar la mà al foc.

Només són sis, és veritat, i una d’elles -l’absis de Sant Miquel d’Engolasters, encara in situ, amb la misteriosa talla romànica d’un Crist majestat als peus- està repetida, mentre que d’una altra -una vista de la capital des del roc de les Bruixes, on avui s’aixeca l’aparcament de Pyrénées- en va aparèixer còpia als fons de Casa Rossell. Però les altres són rigorosament inèdites: la porta de Casa de la Vall, castigadíssima, amb tot el pes dels segles al damunt; un tram del que el mateix Brutails en diu “nova carretera”, al seu pas per Santa Coloma, i de nou la capital, ara des del roc dels Escolls i en una perspectiva que sembla no només una altra època, sinó un altre món: al primer terme hi veuríem avui la plaça del Poble i al fons de la vall, en fi, totxo i només totxo.

Diu Escorihuela que sospitava l’existència de més material gràfic amb la firma de Brutails perquè se sap que Vuillier el va prendre com a model per alguns dels seus gravats andorrans. Doncs tenia raó. La llàstima és que entre el molt considerable llegat que es conserva a Bordeus -més de 2.500 imatges- tan sols mitja dotzena siguin nostres. Sorprèn que un home que des del 1884 i fins al seu traspàs va exercir com a jutge del Tribunal Superior i que va escriure La coutume d’Andorre, obra de referència sobre les nostres coses i cosetes a la França del XIX, no aprofités less periòdiques visites per disparar amb més insistència. Però no ens posarem ara llepafils. Pel que fa a la datació, podem deduir raonablement que les vistes de la “nova carretera” -n’hi ha una altra a la farga de Moles, amb traginer inclòs- són del 1913, quan la va inaugurar el bisbe Benlloch. Però pel format corresponen clarament en una altra sèrie que la resta, que no porten data ni cap pista per aventurar-ne una de possible.

Pel que fa a Brutails, ens les havem amb el clàssic polígraf del Vuit-Cents: arxiver, jurista, arqueòleg, paleògrag i investigador incansable, que entre el 1884 i el 1889 va exercir com a arxiver dels Pirineus Orientals, per instal·lar-se després a Bordeus. No es va oblidar mai de nosaltres, i a banda de La coutime d’Andorre (1904), la seva gran obra és Les vieilles églises de la Gironde. La Coutume amplia un Étude critique sur la question d’Andorre publicat el 1891, i consisteix en un compendir d’arguments per reforçar la posició francesa, amb afirmacions avui tan incorrectes com ara que Andorra “no és un subjecte autònom, i seria una gravíssima falta per part del Consell oblidar que l’autonomia comportaria la pèrdua immediata de privilegis i llibertats”. Hi deixa alguna pintoresca observació antropològica -“L’absenta ha fet recentment aparició als cabarets del país i estic espantat de l’abús que en fan certs joves”- i dóna proves d’una excepcional agudesa, com ara quan sosté que “tot i que els matrimonis de fills de bona família i serventes no són rars, són més el resultat d’un temperament fogós que no d’uns principis democràtics”. Però tot això li ho perdonem -i molt més: “El contraban és un ofici rude que cultiva les virtuts de la fortalesa i a iniciativa; la llàstima és que els surti tan car als estata veïns”- perquè aquestes fotografies d’aquí dalt són una meravella de les grosses. ¿O no?