Última novetat de Trotalibros abans de Sant Jordi: ‘Todos los perros de mi vida’, la singular autobiografia de la novel·lista Elizabeth von Arnim. N’és el tercer títol que pública, després de ‘Vera’ i ‘Expiación’, i un dels cims de la literatura canina, gènere britànic per excel·lència.

Els britànics són una espècie a part. També literàriament. És sabut que han excel·lit com a biògrafs, que van inventar l’anomenat quest –En busca del barón Corvo: no se’l perdin si tenen la fortuna de no conèixer-lo– que han convertit l’obituari en gènere major –prodigi que al continent, lamentablement, hem ignorat amb supèrbia digna de millor causa–, i que s’han prodigat en la història contrafactual: què hauria passat si... Si Hitler hagués guanyat la II Guerra Mundial, per exemple: ho va explicar Philip K. Dick a El hombre en el castillo, i no em vinguin amb  el detall estrictament geogràfic que el bon Philip havia nascut a Chicago. Podríem passar-nos tota la crònica repassant-ne les excentricitats literàries, pensin en els epistolaris destinats al fill, amb Lord Chesterfield al capdavant. Però quedem-nos amb la més extravagant de totes, que potser sigui la pulsió que senten pels gossos i com els més dotats entre els seus escriptors l’han plasmat en un llibre.

Estàvem fins ara convençuts que l’Everest insuperable del subgènere el constituïa Mi perra Tulip, en què J. R. Ackerlay deixa constància de la seva extravagant, per no dir inquietant, desassossegadora relació amb l’exemplar de pastor alemany (femella, això és important) amb qui va conviure durant tres lustres. Però potser haurem de reconsiderar el cànon de literatura canina per culpa de Trotalibros. L’editorial que pilota –Britannia, rule the waves!– el meu amic Jan acaba de publicar Todos los perros de mi vida, la insòlita autobiografia d’Elizabeth von Arnim (1866-1941). La recordaran, segur, perquè n’és el tercer títol que ressuscita, després de Vera i Expiación, que ja eren dues novel·les de marcadíssim to personal on reconstruïa literàriament la seva tortuosa vida sentimental. L’editor descriu Todos los perros... com una de les autobiografies “més originals, hilarants i entranyables de la història de la literatura”. Mirin com arrenca, si no s’ho creuen: “M’agradaria començar dient que tot i que els pares, els mèrits, els fills, els amants i els amics estan molt bé, no són gossos. Al llarg de la meva vida he sigut tot això i sé de què parlo, conec molt bé els alt-i-baixos quotidians, de vegades a cada hora en els més sensibles, i que semblen acompanyar inevitablement els amors humans. Els gossos estan lliures d’aquestes fluctuacions. Quan estimen, ho fan amb totes les forces, sense la més mínima vacil·lació, fins a l’últim alè. Així és com vull ser estimada. I per això escriuré sobre gossos”.

Cal advertir que aquesta desmesurada declaració d’amor caní li semblarà probablement marciana a qualsevol que no hagi conviscut de forma íntima amb un gos. Arimany forma part d’aquest sector de la humanitat que no concep la vida sense una bèstia a la vora. I no és l’únic. Els gossos de Todos los perros li serveixen a l’autora per explicar la seva història a través dels animals amb qui va conviure. Per quin motiu havia de fer-ho així? “Els gossos no jutgen les persones pel sexe, la raça, la indumentària, el físic, la classe social, la nacionalitat o la cartera. La seva mirada neta ens avalua exclusivament segons la bondat o la maldat que perceben en nosaltres”. Tampoc per la trajectòria ni per currículum. Possiblement per això, caldria afegir-hi, els pastors alemanys de Hitler el veneraven de forma cega, incondicional. Després d’això, com estar segurs que mereixem l’amor que ens professa el nostre gos?

És una pregunta legítima. Potser hi  troben resposta després de les 200 pàgines de Todos los perros. El meu amic Jan, en fi, l’emparenta amb Flush, la biografia d’Elizabeth Barrett Browning que Virgina Woolf va escriure des de la perspectiva de la gossa de la poeta, i tornem a la singularitat britànica del començament. Provin també amb Tulip i després, per desengreixar, tornin  a La llamada del bosque, que mai no falla. O a Scamper, el gos de Los siete secretos.

Que com diuen bup, bup els gossos anglesos? Bow, bow.