Sycilia Coonen té 15 anys i Martí Tomàs, 13. Venen de guanyar el campionat de França i el curs que ve estudiaran a Avinyó, ella, i a París, ell.

Si tenen fills adolescents és molt probable que hagin vist algun(s) capítol(s) de Busca’m a París, l’estupenda sèrie que segueix el periple d’un grup de nois i noies que estudien a l’Òpera de la capital francesa i que somien convertir-se en ballarins professionals. És exactament el somni de Sycilia Coonen i de Martí Tomàs. Ella té 15 anys i ja té el bitllet per al conservatori d’Avinyó; ell en té 13, i el curs que ve el trobaran al de París, que no és el de l’Òpera, d’acord, però sí que és un dels dos conservatoris nacionals de França (l’altre és el de Lyon, on Coonen també té opcions d’entrar).

Tots dos s’han format a les ordres d’Aurélie Volage, que des de fa tres lustres és una cosa així com l’àngel tutelar del ballet clàssic al nostre país. Deixebles seus s’han prodigat els últims anys als podis dels campionats de dansa de dalt i de baix, i la cirereta de tot plegat va arribar la setmana passada, amb dos primers llocs al concurs de la Confederacció Nacional de França que va tenir lloc a Angers, on participaven els més de 4.000 ballarins –de totes les disciplines, no només de clàssic– que havien superat la fase prèvia. Tomàs, en categoria moyen avançat; Coonen, en superieur 2 amateur avançat, el nivell més alt del campionat, i amb felicitacions del jurat. La nota màxima. Al botí cal afegir-hi un altre or, aquest en grup, que completava Carla Gelabert. “Tant el Martí com la Syci eren els més joves de les respectives categories. Ell competeix amb nois de fins a 15 anys; ella, amb ballarines de fins a 21”, diu Volage amb legítim orgull. 

No era la primera vegada que Coonen, Tomàs i Gelabert pujaven al més alt del podi de la competició, però mai abans n’havien tornat amb tants ors (3) al sarró. És el premi a una carrera de fons, per no dir-ne una marató, que culminarà el curs que ve quan els dos primers comencin l’etapa al conservatori: “Com a professora et sents realitzada, és una satisfacció enorme perquè saps la feina que hi ha al darrere i l’admissió en centres d’aquest prestigi certifica que hem treballat bé, que els he portat fins on volia i podia portar-los. I tan important com això és saber que se n’hi van feliços, perquè saben que és la recompensa a l’esforç que hi han invertit. Ha valgut la pena”.

Perquè se’n facin una idea: Coonen va començar a ballar als 3 anys: una hora a la setmana; a partir dels 10, quatre; i des de fa tres anys, quinze. Una carrera similar a la de Tomàs, que s’hi va posar un pelet més tard, als 6 anys. “Aquest esprint final no hauria sigut possible sense la complicitat del Lycée, on tots dos estudien i que ha posat totes les facilitats perquè poguessin acabar les classes una mica abans i poder assistir així als assajos. Si no, hauria sigut impossible, i sense aquestes quinze hores setmanals simplement és impensable que un noi o una noia accedeixin al conservatori”.

Santa constància
Fins ara ha sigut, dèiem, una carrera de fons. Aquí comença el més difícil, perquè compartiran aula i escenari amb ballarins tan bons com ells: “A les noies, als 15 anys ja els exigeixen el nivell d’una ballarina adulta, al conservatori li poliran els detalls, la tècnica i l’ajudaran a madurar, però la base ja hi ha de ser. Amb els nois és diferent, perquè a aquestes edats encara han d’acabar de fer-se i els queda molta feina per fer”. Descomptat el talent i els rudiments, el que compta, diu Volage, és la “determinació”, la “força de voluntat” i la capacitat de digerir els fracassos, que n’hi haurà: “Quan als 18 anys surtin del conservatori per començar a passar audicions, es trobaran coreògrafs a qui no els agradarà el seu físic, el seu estil o la seva sensibilitat. És dur, però s’ha de tirar endavant i tornar-ho a intentar”.

Així que Coonen i Tomàs, Volage, que els coneix, té fundades esperances que no es quedin pel camí, com ha sigut el cas d’altres alumnes seus que apuntaven alt. Aquest, insisteix, és un dels principals riscos d’una carrera com la de ballarí: “Cal un físic determinat, elasticitat, una bona corba de peu, braços i cames llargues i a la vegada musculades, però amb uns músculs allargats. Quan tens tot això, que no és gens evident, i t’has passat 10 o més anys suant per arribar al conservatori, tornem al d’abans: cal constància i cal motivació per no defallir. És essencial. I crec que ells en tenen”.