Xavi Casals ha plantat aquesta setmana el taller a l'Espai Caldes: la taula de dibuix, la làmpada de la padrina, la cadira de rosca i una catifa amb estampat retro que no faria cap nosa al menjador dels Alcántara a Cuéntame cómo paso. Per sentir-se com a casa, diu. Però no és a casa sinó a l'Espai Caldes, i es tracta que l'espectador assisteixi in situ a la creació d'una de les obres d'Inhabitabilitat inevitable, que hi exposa fins al 4 de juliol. Sense cap vocació, diu, "de tacar-me a pintar en una vitrina, de convertir-ho ni de convertir-me en un acte performatiu, sinó d'acostar a l'espectador el procés de creació, que normalment queda amagat en la intimitat del taller". Vaja, que l'espectacle no és ell, sinó l'obra que està creant i sobretot, com ho fa.

I tot comença amb una idea, més aviat una intuïció, que esbossa en una llibreta que sempre du a la motxilla al costat de l'estoig: "Perquè si no en prenc nota de seguida, després me n'oblido". L'obra que està creant es titula La gran inauguració, i la imatge central és una construcció vagament circular, coronada per una extemporània cúpula de reminiscències clàssiques. Diu que és un teatre, l'últim supervivent d'una trama urbana que està sent substituïda a marxes forçades per una acumulació de megaconstruccions superposades les unes a les altres, que no mantenen cap relació formal ni conceptual entre elles i molt menys amb el queda de la ciutat anterior. L'últim reducte, en diu.

Aquests derelictes urbans d'una altra època els interpreta Casals com els cadàvers exquisits de Michael Sorkin, aquestes relíquies arquitectòniques que han sobreviscut de miracle en un entorn urbà que creix per pura acumulació i que camina decididament cap al col·lapse.

La Nelly, a la primera trentena, que ha recorregut tota l'exposició i que per fi s'ha decidit a plantar-se al costat de l'artista que continua dibuixant a la taula: "Hi ha gent que té por de molestar-me", diu l'artista. "Però jo estic aquí perquè em molestin". Així que li planteja obertament la seva sospita, que és la de qualsevol que hagi vist Inhabitabilitat inevitable: "Hi veig una crítica gens amagada a l'urbanisme desenfrenat d'aquests últims anys. No és així?" Casals somriu: "És possible, però no m'ha sortit d'una forma conscient, en cap moment m'ho vaig plantejar així. Però és evident que el que vius i el que veus cada dia deixa un pòsit que acaba emergint. La tendència a l'excés, l'evolució descontrolada, és una constant en la història de la humanitat. L'excés m'espanta, però m'atreu. No viuria a Hong Kong, però em fascina".

El sorprèn també a la Nelly el difícil encasellament de l'obra de Casals, a mig camí entre la il·lustració, la caricatura, la figuració, el surrealisme i també l'art conceptual, perquè una línia a ploma sobre paper blanc és pura abstracció. Si les teves referències son pop, hi veus el rastre de Blanco, el clàssic del TBO, també de Pilarín Bayés, fins i tot de On està en Wally? Admet la influència de mestres com Jules de Bruycker, Richard Bunkall i François Schuitten, d'Otomo Katsuhiro, Phil Hale i Neo Rauch, de Nicola Samori i sobretot de Nicolas de Crécy. Però acabem tornant als cadàvers exquisits de Sorkin i a les arquitectures impossibles de Casals, terrasses que pengen sobre el buit, habitacions sense sostre, clavegueres a l'aire lliure, i allà al mig, els nostres cadàvers exquisits, les últimes relíquies d'un passat més vivible: el xalet Simpson de l'avinguda del Pessebre, el xalet Arajol a la capital, potser recorden aquella casa d'Arnaldeta de Caboet amb porta a la façana de la primera planta que donava al buit perquè no hi havia escala?