Si han desfilat aquests dies per la plaça de la nova seu de la Justícia, per la banda de l’estació d’autobusos, s’hauran topat, segur, amb aquesta estupenda cafetera clàssica. Una italiana de tota la vida, però XXL, i amb tots els colors del Pantone o gairebé. Però no és cap homenatge al col·lectiu LGTBI+. Es titula Time is Running Out, la firma l’artista castellà Julio Galán (Simancas, 1969), va ser una de les protagonistes de l’última edició de la biennal de land art i en realitat pretén fer reflexionar l’espectador sobre l’impacte de les càpsules de cafè en el medi ambient, en la línia del concepte –l’economia circular– que constituïa el leitmotiv d’aquesta edició. 

A Sant Julià es va estar els dos mesos de la biennal a la plaça del Solà, molt visible si hi passaves en cotxe però d’accés més dubtós i que no permetia captar-la en la totalitat: a la cafetera gegant –una estructura d’acer i planxes de metacrilat que fa 5 metres d’altura– l’acompanyava una mà de resina que sostenia naturalment una càpsula de cafè –What else?, recorden– i un codi QR amb l’explicació de l’obra. Quants dels que ens vam fixar en la cafetera vam arribar a veure l’obra sencera, mà i càpsula incloses? Aquests elements encara no hi són però arribaran aviat al nou emplaçament de Time is Runnig Out. I com que s’ho estaran demanant, sàpiguen que l’obra ha costat 12.000 euros. Això, en total, perquè de fet va ser un encàrrec de Reunió de Papaia per a aquesta edició de la biennal pel qual es van abonar 8.000 euros. A l’hora de recollir-la per endur-se-la cap a Valladolid, Galán va plantejar l’opció que es quedés a Andorra amb un plus de 4.000 euros, una ganga, segons el comissari de la Biennal, Pere Moles, que va ser possible assumir gràcies al mecenatge de Casa Xirro i d’Andorra Turisme.

El més difícil, diu Moles, va ser trobar-li ubicació, perquè Sant Julià no la volia de cap manera. I l’oportunitat va sortir a la plaça de la Seu de la Justícia, d’ús públic però de titularitat estatal. Un lloc ideal, que respecta les proporcions de l’espai i juga amb el cromatisme gris de l’edifici i on es quedarà fins que no li’n facin fora.