La segona meitat del segle XIX va ser una època complexa marcada per la crisi econòmica finisecular derivada del tancament de les fargues, dels problemes amb les franquícies duaneres i de la crisi agrària, que van comportar un període d’inestabilitat i de canvis polítics que van culminar en la Nova Reforma i la ‘revolució’ del 1881.

No obstant això, a partir dels anys vuitanta del segle XIX, Andorra comença a experimentar una certa revifada econòmica gràcies al comerç, als negocis i al proteccionisme aplicat per Espanya i França. En aquesta remuntada econòmica, Casa Cintet va tenir un paper molt destacable: l’any 1886 es va constituir la casa comercial anomenada Jacinto Rossell é Hijo, formada per Jacint Rossell i el seu fill Antonio Rossell ‒anomenat el petit Jacint‒, i dotada de tots els elements indispensables d’una societat mercantil en matèria de correspondència, llibres de caixa, llibres de comptes, etc.

En aquest sentit, la casa comercial Jacinto Rossell é Hijo disposava d’una botiga al centre d’Andorra on importava i venia productes tèxtils, productes d’alimentació, tabac... A tot això cal afegir-hi la implantació d’un monopoli francès sobre la producció de llumins des de 1872, fet que implicava que només el Govern francès els podia produir i vendre. 

Va ser llavors, en aquell moment de revifada econòmica, quan, fent una gran lectura de les oportunitats de negoci i de la demanda del moment, Jacint i Antoni Rossell van inaugurar la Fábrica de Cerillas Fosfóricas Jacinto Rossell e Hijo, amb l’objectiu de vendre llumins a França a un preu més competitiu i d’abastir el mercat andorrà. Els llumins tenien una gran demanda per la seva versatilitat: no només perquè permetien fer foc en qualsevol moment, sinó perquè també encenien les cuines, els llums d’oli o de carbur, les estufes, les fogaines i també el tabac i les cigarretes.

Analitzant els documents, tot sembla indicar que posteriorment a l’any 1895 es va inaugurar la fàbrica en una casa situada al centre d’Andorra la Vella: “Estamos a vigílias de concluir el local que destinamos para fabricación de cerilla y a primeros de setiembre quedara desocupada su casa”. Tanmateix, l’any 1899 la fàbrica es va moure als afores de la capital del Principat, en concret “a un edificio aislado, sito en el extremo de esta villa”. Aquest trasllat segurament va estar motivat per les queixes dels veïns en tenir tan a prop de casa seva materials inflamables com el fòsfor.

No es pot conèixer amb exactitud la quantitat de treballadors que hi havia a la fàbrica ni la maquinària exacta, però sí que la fàbrica feia la producció de les pastes químiques dels llumins, l’ompliment de caixetes i l’embalatge i, fins i tot, s’encarregava dels preus de venda: per exemple, l’any 1906, el quilogram de llumins a granel costava 2,50 pessetes. 

Precisament, relacionat amb les pastes químiques, a l’inici del llibre de comptabilitat de la fàbrica hi havia una llista de “composición de pastas fosfóricas”. És a dir, diverses receptes per elaborar distintes tipologies de caps de llumins. El llibre destaca cinc receptes diferents de pasta fosfòrica adaptades al clima i als usos: pasta d’hivern suau, pasta d’estiu suau, pasta amb soroll, pasta amb menys soroll i pasta sense fòsfor, fet que denota  un cert domini de la química per part de la família Cintet. Pel que fa a la composició, les quatre primeres mescles portaven aigua (base líquida), goma (aglutinant) i fòsfor (material inflamable). 

Les pastes d’hivern i d’estiu s’adaptaven a la humitat i a la temperatura per encendre’s de forma més eficient segons el moment de l’any, canviant el mini, mineral utilitzat en època de bonança, per mini cremat (oxidants i pigments vermells) a l’hivern. 

En canvi, les pastes de soroll i sense soroll regulaven el soroll de l’encesa del llumí. Així, es canviava el mini per vidre i clorat per a les pastes sorolloses i el mini pel vidre, el clorat i el nitrat de bari per a les silencioses. Destaca la pasta sense fòsfor pel fet de ser un tipus de pasta més moderna i segura, la qual substitueix el fòsfor per altres oxidants com el clorat o el nitrat de bari. Si bé és cert que no apareix la quantitat de cada producte, és curiós com davant de cada ingredient hi ha unes majúscules que varien segons l’element químic. Tal vegada eren codis comptables de magatzem o un codi intern de mesures, però no s’ha pogut corroborar.

Finalment, la fàbrica va ser traspassada al barceloní Juan Ors el 18 d’agost de 1906, mitjançant un contracte d’arrendament, fet que implicava la desvinculació oficial de la família Cintet de la fàbrica. Uns anys més tard la fàbrica i la família tornarien a enllaçar camins per a una altra activitat, la qual es tracta més extensament, entre altres activitats econòmiques, en la investigació que publicarà l’historiador Daniel Fité.