Casualitats de la vida: dilluns recollíem en aquest mateix racó de diari l’última desgràcia de cal Ribot d’Engordany, que no va superar el tall per accedir a les ajudes del Govern a la conservació del patrimoni per defectes de forma, i resulta que precisament ahir dos tècnics del ministeri de Cultura es van plantar en aquest exemplar únic de casa tradicional —ja saben: construïda entre els segles XV i XVIII, habitada fins als anys 40 del segle XX i que el 2010 va ser inclosa a l’inventari general— per fer-ne una diagnosi i avaluar-ne l’estat de conservació. Un gest que arriba quasi mig any després que la família Santuré, propietària de cal Ribot, llancés un crit d’alerta davant del perill de ruïna que, deien, amenaça l’immoble, afectat per un grapat de patologies que van des de la teulada de l’era, parcialment enfonsada, i el mur lateral d’aquesta mateixa ala, que lluu una inquietant panxa, fins a la bastida que apuntala la xemeneia monumental de la casa des que les nevades de fa cinc anys van fer caure part de les parets.

El gest del ministeri contrasta amb el mutisme del Comú escaldenc: diu Josep Santuré que a l’octubre va demanar per carta una reunió a tres bandes —propietat, Govern i Comú— “per plantejar-los la situació d’emergència en què ens trobem i la impossibilitat d’assumir tot sols la inversió que requeria, i mirar de trobar junts una solució que convingués a tothom”. El Comú no va respondre ni a la primera carta ni tampoc —diu Santuré— al recordatori que se li va reenviar al cònsol menor, Marc Calvet. Silenci sorprenent si es té en compte que queden poques cases com cal Ribot, i encara menys a la parròquia: l’estructura interior i també l’exterior s’han conservat tal com van quedar després de l’última reforma —el 1721, segons una inscripció a la façana—, no ha patit intervencions ni museïtzacions, i tot el que hi queda és genuí. En poden donar testimoni les desenes de persones que hi van desfilar al setembre amb motiu de les Jornades europees de patrimoni.

Les coses van anar una mica millor amb el ministeri. A instàncies de Patrimoni, Santuré va presentar una sol·licitud de subvenció, “conscient que no seria atesa perquè no vam tenir temps per acompanyar-la del preceptiu informe d’un arquitecte”. De fet, no incloïa ni tan sols una valoració econòmica de les intervencions que s’hi haurien de fer. Es tractava, diu, “d’oficialitzar la voluntat de parlar amb les institucions”. El director del departament, Ricard de Deus, es va comprometre, segons la propietat, a proporcionar recursos tècnics per “diagnosticar” l’estat de cal Ribot. Van passar les setmanes —els mesos, de fet— i quan els Santuré començaven a sospitar que les paraules de De Deus eren una declaració de bones intencions, van rebre la trucada que els anunciava la visita d’ahir: “L’objectiu és avaluar l’estructura, identificar-ne els punts crítics, establir les prioritats, elaborar un pla d’actuació... i mirar com es pot finançar, tot plegat: trobar-hi una sortida per evitar que caigui.”

Un gest que la propietat entén com un pas endavant —enorme, és veritat, davant de la inacció que hi havia hagut fins ara—, però que caldrà veure com s’acaba concretant. I considera Santuré que un hipotètic final feliç passa per la implicació del Comú. Mesos enrere proposaven un pacte a quatre bandes —inclosa una entitat bancària— per facilitar el finançament d’una hipotètica intervenció, una via que —convé recordar— es va assajar quinze anys enrere en la restauració dels esgrafiats de Casa Fusilé, també a Escaldes. L’objectiu immediat és evitar que cal Ribot s’ensorri, diu Santuré. Així de clar. A mitjà termini, trobar-hi un ús social perquè no es converteixi en una càrrega per a les institucions. ¿Un altre museu? No necessàriament, sobretot tenint en compte que Casa Cristo i Casa Rull ja ocupen el —diguem-ne— nínxol etnològic que podria correspondre a cal Ribot.

La solució no és fàcil perquè sembla exigir un tracte especial, al marge de la via ordinària que són les subvencions del ministeri. Però és que també cal Ribot és un edifici especial. I no ho diu la propietat, sinó el mateix ministeri —“Conserva tota l’autenticitat i constitueix una font de primer ordre per al coneixement de les formes de vida a l’interior d’una casa pairal del segle XVI”— i també el Govern, que als anys 60 va prendre la xemeneia monumental de cal Ribot —avui s’aguanta pels pèls (i per les bastides)— com a model per a la de la Casa de la Vall. A veure si som capaços que no es repeteixin els casos de Casa Palau i de Casal i Vall.