Diari digital d'Andorra Bondia
Vista del paratge de camp de Perot, a tocar del camí d’Aixirivall, on la setmana passada van aparèixer les restes del forn de cal Terrissaire, a la dreta.
Vista del paratge de camp de Perot, a tocar del camí d’Aixirivall, on la setmana passada van aparèixer les restes del forn de cal Terrissaire, a la dreta.

Cal Terrissaire: una aproximació


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

Sergi Mas evoca Isidre Planes, l’últim artesà que va treballar al forn aparegut fa vuit dies a camp de Perot.

“Era una delícia, com si et traslladessis en una altra època. I em vaig endur una sorpresa de les grosses perquè pensava que ho havien arrasat quan van urbanitzar tota aquella zona. Ara veig que no, i és una llàstima que no tinguessin una mica més de cura a l’hora d’excavar, perquè era una peça bona. Única. Un forn de tipus àrab com no n’hi havia altre a tot el país”.
Així reaccionava divendres Sergi Mas –qui, si no?– davant de les restes del forn de cal Terrissaire a la zona de camp de Perot, aparegudes durant les obres de rebaix per a la construcció d’un mur de contenció al camí d’Aixirivall. Un forn que havia pertangut, diu, a Emili Planes, en actiu fins als primers anys 50 i que Sergi Mas encara va arribar a conèixer.

La història l’havia insinuat a Aspectes de l’art popular d’Andorra, i convé recuperar-la ara amb cert detall davant de la confusió que ha generat l’aparició d’unes restes que són, a molt estirar, de principis del segle XX. Potser no tenen la pàtina centenària que hi apuntava dijous Gerard Remolins amb tota la prevenció d’una hipòtesi urgent i a partir de la sola inspecció ocular del jaciment, però corresponen –insisteix Sergi Mas– a l’obrador de l’únic terrissaire que hem tingut per aquí “probablement des del neolític”.

És molt possible que l’ofici, diu, l’aprengués Planes dels artesans de Sallagosa, que és on també es devien formar els terrissaires que a la primera meitat del segle XX encara treballaven a Bellver: “L’estil és molt similar: plats, gerros, càntirs, olles i rajoles de cuina, de terra vermella i decorats amb unes aigües de colors entre ocres i vermells. Era la ceràmica clàssica del Pirineu, popular i, en el cas de Plana, una mica més refinada. En la meva opinió, d’una gran qualitat estètica”.

Quan Sergi Mas va conèixer aquest forn, Planes ja havia deixat l’ofici: no va resistir la competència del Duralex, i això que va intentar reciclar-se muntant, als anys 40 una bòbila a la part del darrere del Sant Eloi, una fàbrica de totxos, maons i rajoles que aprofitava l’aigua del torrent d’Aubinyà: “En un altre obrador que tenia al costat de la font dels Cóms hi guardava un ruc amb què anava a buscar l’argila fins a Ballestar, prop de Castellbò, on es veu que la terra no era tan ferruginosa com aquí, i amb què també repartia el gènere”. Però la joieta era el forn de camp de Perot, “que reservava per a la feina més fina”.

I sap del que parla perquè ell també va construir-se un forn de característiques similars, però a Llumeneres: “Fer-hi una cuita representava dos dies ben bons de feina, nit inclosa, que t’havies d’estar posant llenya; era un procés molt lent, però els resultats eren extraordinaris”. Pel que fa a les restes aparegudes a camp de Perot, Sergi Mas especula a partir de les fotografies que se n’han publicat que el que n’ha sobreviscut és precisament la cambra de foc, anomenada  fogaina, i que la part superior, on es col·locaven les peces de terrissa perquè el foc no les toqués directament, és la que ha desaparegut. I apunta al llibre d’actes de la germandat de Sant Sebastià, per buscar-hi les primeres referències a Isidre Planes, que a principis del segle XX ja hi apareix citat, diu, amb el sobrenom del Terrissaire.

Tota aquesta història, i també el forn, es va apagar als anys 50, quan Planes va deixar definitivament els plats, els gerros i les rajoles i es va reconvertir en carter. I és també la que s’intentarà refer ara, ni que sigui fragmentàriament, amb l’excavació d’urgència que hi planeja el ministeri de Cultura.

L’escola d’art estrena l’Espai Sergi Mas

Sergi Mas i el cònsol de Sant Julià, Josep Miquel Vila, formalitzaran avui el conveni de creació de l’Espai de l’escola d’art de la parròquia que   en endavant durà el nom de l’artista lauredià, ubicat a la sala polivalent de les instal·lacions. Sergi Mas hi disposarà del taller –oportuníssim, després de l’obligat trasllat des de cal Duró d’Aixovall, on tenia el seu, a l’estudi de la plaça de la Germandat, on resideix avui– hi treballarà a la vista dels estudiants, i participarà com a artista sènior en els tallers i cursos que s’hi imparteixin. Per a ell, a més, serà com tornar a casa: va ser un dels confudadors de l’escola, i hi va exercir com a professor entre el 1981 i la jubilació, el 1996. L’Espai serà la primera bona notícia que tindrà aquest curs Sergi Mas com a protagonista. Els pròxims mesos obrirà a l’antiga Casa Comuna un altre espai en què s’exposarà part de l’oceànica col·lecció etnològica reunida per l’artista al llarg de sis decennis.

Andorra
Sant Julià
camp de Perot
arqueologia
jaciment
cal Terrissaire
Sergi Mas
terrissa
forn
Emili Planes
Número de vots: 293
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic