Caldea està de dol, sí, després del traspàs avui de Jean-Michel Ruols (1945). L'arquitecte francès és el pare de la revolucionària –i en aquell moment, parlem de finals dels anys 80, polèmica– estructura, el primer edifici del país completament revestit de vidre. Va ser un encàrrec del comú d'Escaldes, que al 1987 –en temps del cònsol Jacint Casal– havia decidit aixecar un termolúdic per explotar les aigües termals amb un concepte fins aleshores inexistent entre nosaltres i enfocat a un turisme de masses. El temps els va donar la raó, tant al Comú com a Ruols, però el visionari projecte de l'arquitecte va generar polèmica, exactament igual que dos decennis abans havia passat amb el santuri nou de Meritxell.

El cert és que la idea inicial era molt més convencional i preveia un edifici amb la pedra i la fusta com a materials constructius i obertament inspirat en les formes romàniques. Ruols, que venia de projectar el Parc Asterix de Plailly i que amb el temps es va guanyar el sobrenom d'arquitecte de l'aigua, li va donar la volta com un mitjó a aquell concepte tan previsible i va idear una baluerna que replicava les formes de les muntanyes circundants, amb una aposta clara per la verticalitat, rematada amb una torre monumental de 80 metres d'alçada i tota ella recoberta d'una pell de vidre mai vista en la nostra arquitectura. El que més se li acostava, diu Enric Dilmé, era el nou Comú d'Encamp, obra de Roberto Suso (1991), i que va ser el primer edifici d'Andorra amb mur de cortina de vidre. Però només la façana principal. Ruols va anar un pas més enllà i va utilitzar el vidre en tota l'estructura. 

La gràcia, insisteix, és que Caldea es va concebre des del primeríssim moment amb la vocació de convertir-se en referència arquitectònica del nostre skyline: "I va complir aquell altíssim designi de forma excepcional. Sens dubté és el nostre edifici més icònic, per davant de Meritxell i per descomptat per davant del Comú d'Encamp. I no és que el temps li hagi afegit pàtina o significant, no. Ja va néixer així". De fet, la torre de Caldea, amb els seus 80 metres d'altura, de seguida es va convertir en referència, i els edificis que li van venir al darrere, incloses les torres del Clot d'Emprivat, "de la mateixa manera que a l'Edat Mitjana i fins ben entrada la modernitat, el campanar local era el que marcava l'alçada màxima dels edificis veïns".

Ruols va ser també el responsable de l'Innú, l'ampliació de Caldea estrenada al 2013, que no desmereix l'original, adverteix, però que introdueix un toc de modernitat, amb línies més suaus. Pel que fa al vidre, Dilmé li busca referències en l'arquitectura racionalista del primer terç del segle XX, i la dèria de patums del moviment com Mies van der Rohe per edificis oberts, transparents, que deixaven veure el que es coïa a l'interior, en el que era la traducció arquitectònica d'una actitud vital: la convicció que no hi havia res a ocultar, que tot podia estar sotmès a l'escrutini de l'altre. Quan va ser tècnicament possible, conclou, van arribar filigranes com Caldea... tot i les dificultats de manteniment que comporta aquest material. De fet, el mateix Ruols va supervisar la gran reforma del 2015.

Quan (ad)mirin l'skyline de la vall central, recordin que el pare de la criatura va ser Jean-Michel Ruols (1945-2026).