Artur Osona, comerciant barceloní i excursionista inveterat, va deixar constàncies de les seves caminades pirinenques als butlletins del Centre Excursionista de Catalunya i, sobretot, al llibre Itinerància, publicat el 1896 i dedicat exclusivament als camins que solquen Andorra. Cristòfol Fraginals, metge i muntanyenc, va recórrer a peu i deixar descrita la ruta que passa per Bescaran cap al Principat. D’ells, i d’altres autors destacats de la literatura excursionista, recull en certa manera el testimoni el geògraf Carlos Guàrdia, que ha fet dels vells camins objecte de la tesi doctoral. Dels que van de l’Urgellet a Andorra a través de les Valls de Valira, vuit d’identificats (o quasi, un se li resisteix) parlarà demà: 18 hores al local social d’Arcavell, en el cicle Desenterrant el passat. Compartirà taula amb Carles Gascón, que se centrarà en el sorprenentment abundant patrimoni cultural que jalona el recorregut: de vestigis de castells medievals (o sense indicis físics, com del castell de Calbinyà, del qual a penes hi ha un escadusser esment en un document del 1380) a una vintena de búnquers construïts a mitjans del segle XX.

Sosté Guàrdia que la seva recerca obeeix a la necessitat de fer un exercici de planificació d’una xarxa “complexa, diversa i àmplia” i on els vells camins són “l’ase dels cops” perquè no hi ha cap llei de camins que respongui a les necessitats actuals: l’última és del 1911. Cal, per tant, conèixer-los, per planificar i per adaptar-los als nous usos: “Cada cop juguen un paper més important en el lleure, la salut o el desenvolupament econòmic, a través de l’ecoturisme, per exemple”. O en la gestió del medi natural. És a dir, camins que van quedar en desús a les dècades centrals del segle passat, ara poden tornar a ser funcionals. “I no estic parlant de recuperar-los tots, cosa que podria ser inclús contraproduent, perquè exigeixen un manteniment i els ajuntaments tenen els recursos que tenen”.

Som-hi, doncs, als vuit passos que transiten cap Andorra a través de les Valls de Valira. “Potser algú dirà que n’hi ha més, no dic que no”, puntualitza Guardia. La memòria oral sempre conserva més coses, però la identificació del geògraf es basa en fonts concretes: la cartografia (del segle XVIII al XX), els cadastres, les actes de termenament i la fotogrametria (o fotografia aèria). A banda de la literatura excursionista, el que van recollir caminants com els esmentats Osona o Fraginals. Ara bé, què en queda d’ells? Aquesta és la part del treball de camp del geògraf.
El camí de Sant Julià de Lòria cap a Fontaneda i d’aquí cap a Civís és un dels camins descrits ja per Osona i del qual parlarà Guàrdia demà. A la xerrada se centrarà en els camins del marge dret (baixant) del Valira. Tot i que sumaran el d’Arcavell a Juberri, ja que hi són. Aquest és transitable, però i la resta dels que comuniquen les dues bandes de la frontera? La situació és desigual. De l’antic GR-7 que anava pel fons de vall, per la Farga de Moles, queden visibles trams que no es va menjar la carretera nova: just abans de Cortingles està abandonat, però en queden traces. En altres l’abandonament ha fet impossible localitzar-los, com el de la collada de Canòlich o el de Civís a Sant Julià pel collet de Roques Negres. El d’Arduix que passa pel mas d’Alins Guàrdia se’l va trobar tancat, amb un cartell que indica que és un camí particular. No s’explica per què, perquè no és privat, en funció de tot el que recull la documentació. “Potser que estigui tancat per seguretat o per preservació de fauna i flora, cosa que pot haver fet el Parc Natural de l’Alt Pirineu”. De Civís a Coll de Vista és pista forestal i el que va per Bixessarri és carretera, és clar. Finalment, el d’Os per la collada de Montaner i la Massana, està parcialment recuperat (pel parc), i del que hauria de passar per les bordes de Cervellà no acaba de trobar el traçat.

I al voltant de tots aquests passos, dèiem i dirà Gascón, una profusió d’elements patrimonials. Incloent-hi el que defineix com “arqueologia industrial”, La quantitat d’elements patrimonials anteriors al segle XX s’expliquen, és clar, per ser aquesta una via que comunicava des de l’edat mitjana una població important, com la Seu, amb Andorra, un camí ral. Hi ha vestigis (molt febles) dels ponts de Sant Esteve, on el Valira s’obre a la plana de la Seu, i el de la Bastida de Ponts, a la Farga. Hi ha esglésies: Sant Esteve del Pont i Sant Roc de la Farga. Hi ha castells d’època medieval: el de la Bastida de Ponts, el d’Arcavell (amb fesomia de casa forta) i el de Somont, al bari de Sant Pere, des d’on s’agafava un ramal cap a Andorra. I hi ha dubtes amb el de Calbinyà. Sense rastre físic però probablement ubicat just a sota del poble actual, a prop de l’església de Santa Margarida, de la que només queda el campanar.