Cares llargues, molt llargues, a primera hora del matí d’ahir a l’Espai Caldes. Per part dels responsables del Museu de l’Art Prohibit i també, és clar, de l’equip de Cultura del Comú escaldenc. Tocava retirar definitivament la vintena d’obres de La censura és la comissària d’aquesta exposició. Segur que ho recorden: la que la cònsol, Rosa Gili, va cancel·lar el 22 de maig, immediatament després d’inaugurar-la, quan el curador de la mostra, Carles Guerra, i el propietari de la col·lecció, Tatxo Benet, es van negar a retirar la portada del Charlie Hebdo del 14 de maig del 2015, una setmana després de l’atemptat islamista en què van morir assassinades dotze persones. Una portada amb el lema “Je suis Charlie”, convertit immediatament en un himne a la solidaritat, sota la molt conciliadora llegenda “Tout est pardonné”.
La responsable de Comunicació del museu, Lídia Penelo, que actuava també com a correu i com a portaveu de la propietat, encara no ha digerit el que qualifica com un acte de “flagrant censura”. “Va ser el Comú els que ens va venir a demanar una exposició, els vam presentar amb mesos d’antelació un discurs i una llista amb les obres que proposàvem exposar, i va superar les comissions reglamentàries. Els va semblar bé. Si des de l’inici haguessin plantejat dubtes amb alguna obra, se’n parla i si cal se’n proposa una altra, però una vegada aprovat el display [la llista definitiva] i amb l’exposició muntada, el que no és admissible és que en despengin una de forma unilateral. Això té un nom, i no és altre que censura”.
Penelo no es consola ni amb la promoció inesperada que ha reportat l’incident ni amb la performance involuntària perpetrada per la cònsol, que arrodoneix (i justifica ella sola) la peripècia d’una exposició sobre la censura: “Nosaltres el que volíem era mostrar les obres prohibides i explicar per què han patit aquest ostracisme. En lloc d’estar exposades, ara tornen al magatzem. I de retruc, el públic es queda sense el programa d’activitats paral·lel que havíem dissenyat: avui mateix Tatxo Benet havia d’explicar la gènesi de la col·lecció, també estava previst que vingués l’editor i fundador de la revista Mongolia, Darío Adanti, i per a la clausura havíem programat una performance de l’artista Abel Azcona. És una llàstima”.
Ho és, sí, entre d’altres motius perquè el Comú –és a dir, els escaldencs– ha hagut òbviament d’abonar els 35.000 euros en què s’havia pressupostat l’exposició. Uns diners que han acabat a les escombraries i pels quals encara esperem que algú –la cònsol, per exemple– demani disculpes. Lluny d’això, recordin que Gili es va encastellar en la posició inicial, es va negar a agafar el guant que li havia ofert el Museu de l’Art Prohibit –si la cònsol admetia l’error i acceptava de restituir la portada litigiosa, el Museu de l’Art Prohibit es plantejaria l’opció de reobrir l’exposició, havia avançat el curador– i en va sentenciar la continuïtat: “Ho tornaria a fer”, va concloure.
El cert és que des d’aquell fatídic i frenètic dijous la cònsol no ha tornat a contactar personalment amb el Museu de l’Art Prohibit ni amb la propietat. “L’únic intercanvi que hem tingut és per concretar la data que pujaríem de retirar les obres, senyal que mai no han tingut la més mínima intenció de replantejar-se la decisió”. Si han trigat quatre setmanes a endur-se-les, diu Penelo, és perquè es tracta d’una empresa especialitzada en el transport d’obres d’art, “que treballa amb molta previsió i que i fins ara no ens ha pogut trobar un forat”. I el que més els costa d’entendre, diu, és que en tot aquest temps “no hagi sortit cap institució pública ni cap galeria privada que s’hagi ofert a exposar la col·lecció. És que ni ens ho han plantejat. I nosaltres ho hauríem estudiat amb molt de carinyo”. Una qüestió de coratge, potser?
La portaveu del museu recorda perfectament la intempestiva i insòlita negociació telefònica que la cònsol i Benet van mantenir el mateix vespre de la inauguració, quan Gili pretenia continuar endavant sense la portada: “La sensació que ens va donar és que quan va veure el Charlie Hebdo es va col·lapsar, que no era conscient de la portada que estava veient. El Tatxo li va intentar explicar que no era la caricatura de Mahoma que els terroristes van posar com a coartada per a l’atemptat del 7 de maig del 2015, sinó precisament la del número següent, amb els lemes “Je suis Hebdo” i “Tout est pardonné”, que es van convertir en crida a la solidaritat i al diàleg. En cap cas es podia interpretar com que estiguéssim alimentant un discurs d’odi, perquè era justament el contrari. Era la portada del perdó. Va semblar durant uns moments que la cònsol s’ho rumiava, però de seguida va tornar a la posició inicial”. Fora el Charlie Hebdo. O això o res. Amb l’agreujant que aquella mateixa portada ja s’havia exposat amb absoluta normalitat al Saló del Còmic del 2015. Per comparació, el cònsol de l’època a la Massana, David Baró, passaria avui com un campió de la llibertat d’expressió. Com han canviat les coses en deu anys. Però els uis i els ais són per als Trumps, els Mileis i les Melonis d’aquest món.
Coacció als mitjans
Penelo se’n fa creus encara d’un episodi paral·lel, que ha quedat a l’ombra per l’acte de censura inèdit que va protagonitzar Gili però que convé no oblidar: l’intent de coaccionar els periodistes que cobrien la inauguració: “Els va convocar al despatxet que hi ha a l’Espai Caldes, els va preguntar si havien entès el que havia passat i que l’ajudessin a vestir l’incident –ho va dir així, “vestir-lo”–, i els va advertir que si no ho havien entès ja es posaria en contacte amb els directors dels respectius mitjans per explicar-los-ho.” Un intent de coacció “com una casa de pagès i com no havia vist mai a la vida”.
I no oblida la fal·làcia amb què la cònsol va justificar la seva actitud: “No sé si el pitjor de tot plegat no és la instrumentalització de la por amb què va justificar la seva decisió, apel·lant a motius d’ordre públic i de seguretat nacional, dient que teníem els terroristes a dues hores per carretera. Li va donar igual que l’endemà sortís el cap de Govern a desmentir-la, que no hi havia cap alarma terrorista activada. Va ser un discurs totalment demagògic”.
El més curiós de tot plegat és que des del Museu de l’Art Prohibit ja s’havien posat en el pitjor dels escenaris i havien previst reaccions adverses, “perquè al final som perfectament conscients que treballem amb material molt delicat que pot ferir susceptibilitats, però a l’art no li pots posar aquesta cotilla”. Hi havia a La censura és la comissària d’aquesta exposició obres arriscades, diu. Per exemple? Sleep, de Moutnir Fatmi, un retrat adormit de Salman Rushdie, tunejat com un Crist jacent; o Estados de España, una rojigualda tunejada en soga patibulària, obra de Byron Maher; o Ideal para infiernos, que firma Leon Ferrari, l’autor que va tenir l’ocurrència de tancar una talla de la Mare de Déu a dintre d’una batedora; o Ideal para infiernos, de María Eugenia Trujillo, una mena de reliquiari que en lloc dels ossos del sant de torn (o de la santa) conté una magnífica vulva. “Eren aquestes peces de connotacions religioses les que semblaven més susceptibles de generar polèmica a Escaldes, però contra tot pronòstic la cosa va esclatar per la portada del Charlie Hebdo!”
En fi, que si volen contemplar la portada, ho poden fer al Museu de l’Art Prohibit –tot i que hauran de demanar-ho específicament perquè no forma part de l’exposició permanent i es custodia al magatzem– o la tardor a Bolonya, que és la pròxima parada de la col·lecció. I pensar que la teníem a l’Espai Caldes!
