Ha codirigit els últims tres anys la reconstrucció de Sant Vicenç d’Enclar, així que coneix la torre millor que ningú. Defensa l’opció d’aixecar-ne un campanar “mimètic”, que no idèntic, així com la reproducció dels arrebossats que hi quedaven. Sosté que el col·lapse té múltiples causes i que era imprevisible.

La reconstrucció fidedigna va ser una consigna del ministeri des de l’endemà mateix del desastre. Per què?
És cert que les reconstruccions mimètiques estan per regla general desaconsellades perquè comporten un risc de fals històric. Amb les excepcions que ha establert Icomos, dependent de la Unesco i màxima autoritat internacional en matèria de protecció del patrimoni. La reconstrucció posttraumàtica, que és el cas de Sant Vicenç, és admissible quan es compleixen un seguit de requisits.

Repassem-los, doncs.
El primer de tots, que l’element que es vol reconstruir hagi sigut víctima d’un esdeveniment catastròfic i tingui un valor simbòlic i identitari, com és el cas de Sant Vicenç. La segona condició era en el nostre cas més complexa: que es faci de manera rigorosa. És a dir, que la reconstrucció de la morfologia i de la materialitat del monument sigui com més fidedigna millor. La gran dificultat era aquí que no disposàvem de la planimetria precisa que ens permetés complir aquest requisit.

I com ho van salvar?
La gran sort va ser que Sant Vicenç, precisament perquè és una església molt estimada, ha estat molt fotografiada al llarg de l’últim segle, i això ens va permetre aixecar un model 3D. Això ens va donar la tranquil·litat que sí, estàvem complint els requisits que en l’àmbit de la restauració monumental s’entén que justifiquen una reconstrucció fidedigna.

Hi ha precedents pròxims?
Normalment es donen en el context de catàstrofes naturals o de conflictes bèl·lics. Però tenim el cas del terratrèmol de Lorca, el 2011, quan es va optar per la reconstrucció mimètica d’alguns dels campanars que es van ensorrar o van quedar molt afectats. I una mica més lluny, el pont de Mostar, que va ser volat per les forces croates durant la guerra de Bòsnia, el 1993, i que va ser reconstruït de forma mimètica sota els auspicis de la Unesco.

A Sant Vicenç es van recuperar un miler de pedres però només se’n van poder identificar 462. La resta, es van posar a ull?
Al final se’n van poder localitzar amb certesa prop de 600. És una quantitat significativa. La resta es van recol·locar als llocs on encaixaven bé per la mida, però òbviament no podem garantir que aquella fos la seva posició original. 
De fet, si n’haguéssim encertat alguna, entre aquestes que no teníem ubicades, seria més aviat casualitat.

El campanar d’avui, és idèntic al que va caure la matinada del 20 de desembre del 2019?
No ben bé. Conceptualment són les mateixes pedres, bona part d’elles al lloc original, però hi ha diferències. Tres d’importants, per no dir quatre. La primera és justament aquesta, que hi ha un seguit de pedres que no estan al lloc que els correspondria, però el sistema constructiu, el concepte, sí que és el mateix. El fet que n’hi hagi prop de 600 al seu lloc no deixa de ser anecdòtic. Si no n’hi hagués cap seria el mateix, però que hi hagi aquestes 600 reforça l’opció de la reconstrucció mimètica.

Però hi ha més diferències.
Des que Canturri va dirigir la primera restauració, a finals dels anys 70, han aparegut un seguit de fotografies històriques que documentaven l’existència d’una cornisa que coronava el campanar, just a sota de la coberta de pissarra. Ens va semblar que si preteníem ser fidels a l’edifici original havíem de reconstruir la cornisa. Això vol dir que el campanar d’avui és set centímetres més alt que el 2019. Una altra diferència és que amb tot el procés de documentació i generació de models de càlcul de coordenades vam detectar que el campanar s’havia inclinat cap al sud-est amb un desplom de 17 centímetres que ara hem corregit.

Què l’havia causat?
Quan vam desmuntar el que quedava de la base del campanar vam detectar uns problemes a l’assentament, que probablement van fer que al llarg del temps s’anés desplomant. També és probable que aquest desplom fos un dels factors que va causar el col·lapse del campanar, perquè la direcció del desplom coincideix amb la de la caiguda de l’estructura. 

I la quarta diferència.
Els morters, sí. Era relativament fàcil posar les pedres al seu lloc, però el morter s’havia convertit en pols, i per tant era impossible reproduir-lo tal com era. Les coloracions biològiques i les pàtines naturals s’adquireixen al llarg d’incomptables cicles de mullat, assecat i tornar a començar. S’hauria pogut fer de manera artificial però hauria quedat molt impostat. Per tant, el prudent és que deixem que actuï el temps.

Per la cornisa, hi va haver discussió?
No, perquè era un element original que estava, a més, perfectament documentat. Ningú hi va trobar cap pega. Es tractava de tenir un campanar com més fidel possible, i la cornisa hi ajudava.

I pels arrebossats?
L’opció d’arrebossar tot el campanar, com ho estava sens dubte originalment, no es va plantejar mai perquè es tractava de preservar la memòria que els ciutadans en tenien. Arrebossar-lo tot hauria significat fer un campanar diferent, que no haurien reconegut. 

També podien haver deixat  la pedra vista, ja que s’havia perdut l’arrebossat.
Aquesta és una de les batalles dels que treballem amb el patrimoni: les esglésies romàniques estaven arrebossades, encara que ara ens agradi més la pedra. Per això vam defensar la reproducció dels arrebossats que ens havien arribat, perquè deixaven constància del sistema constructiu, que incloïa l’arrebossat, i perquè es tractava que la gent s’identifiqués amb l’edifici que hi havia abans de caure. 

Quant trigaran, a adquirir la pàtina i camuflar-se amb la resta del mur?
No crec que calguin segles. En dos anys estaran integrats.

Lliçons que podem extreure de la caiguda de Sant Vicenç: primer, que cal fer planimetries dels monuments, i segon, que se n’ha de fer una diagnosi?
És més complex que això. Els monuments requereixen una atenció constant. Sant Vicenç i qualsevol altre. És relativament fàcil mobilitzar recursos per una reconstrucció, però una línia de subvencions per al manteniment és més complicat. S’està avançant molt, però queda feina per fer. Dit això, les planimetries són bàsiques i no només per a casos com el de Sant Vicenç. Són una eina essencial per a qualsevol intervenció. 

Li consta que se n’hagin fet a la resta dels nostres monuments?
N’hem parlat amb el departament però desconec en quin punt està aquesta qüestió.

Causes de l’esfondrament. Alguna hipòtesi, després de tres anys de treballar-hi? 
Està clar que no va ser un factor aïllat, sinó un cúmul de causes: la pèrdua de morter, el fet que el campanar es va aixecar sobre una roca inclinada i que, a més, part de la torre estava fonamentada sobre una sitja... 
Això és el que devia anar provocant el desplom de 17 centímetres de què parlàvem abans. Tot això per separat no hauria provocat el col·lapse, però es va ajuntar amb aquella nit de vent i tempesta. Crec que és el que va passar.

Era evitable?
Si haguéssim sabut llavors tot el que sabem ara, potser sí. Però no ho sabíem. Si no tens un monitoratge molt detallat que adverteixi els canvis alarmants de l’estructura i et guies només per l’aparença, és dificilíssim de preveure. Menys encara en un campanar que ha aguantat 800 o 1.000 anys. Se’m fa difícil imaginar que algú fos capaç de pujar a Sant Vicenç i a ull nu preveure que el col·lapse era imminent.

Quina és la datació aproximada de Sant Vicenç?
El poblament del roc d’Enclar es remunta als segles VIII i IX. El campanar ha de ser posterior, i es va afegir amb posterioritat a l’església. Per l’estil podríem situar-lo entre els segles X i XII, però és una pura hipòtesi.

Resistirà mil anys més?
Resolts els problemes de fonaments, i havent treballat amb morter de bona qualitat, amb un mínim de conservació m’atreviria a dir que aguantarà mil anys. Molts més i tot.