Així que fins a finals del XVII no teníem coprínceps, sinó ‘només’ cosenyors.
Així ho sostinc. És una diferència que pot semblar terminològica però important perquè la figura del príncep és dipositària d’una sobirania que no se li reconeix a un senyor, que per definició és vassall d’algun ens sobirà i superior. A partir del moment que els andorrans prenen consciència que no formen part ni d’Espanya ni de França, anomenen prínceps els senyors, per demostrar que són dipositaris de la sobirania. I el més curiós del cas és que no són els cosenyors els que es comencen a autodenominar prínceps, sinó els andorrans que comencen a anomenar prínceps els seus senyors.

Té un moment epifànic, aquesta presa de consciència sobirana?
La primeríssima vegada que trobem el terme príncep és el 1696 i en referència al bisbe d’Urgell, en aquell moment Julián Cano Thebar. Però qui primer s’anomenarà príncep ell mateix serà l’ara famosíssim Simeón de Guinda.

El rei de França, no hi té res a dir?
La clau que Andorra abandoni la dependència formal que fins a aquell moment havia tingut respecte de la corona espanyola es produeix el 1640, arran de la Guerra dels Segadors. Lluís XIII de França, que en aquell moment era comte de Barcelona, proclama explícitament que Andorra no té cap dependència ni d’Espanya ni de Catalunya. Aquesta proclamació anirà tenint cert eco als anys següents fins al 1660, arran del Tractat dels Pirineus, quan s’estableix la frontera entre França i Espanya i es toca de passada el cas andorrà: la comissió espanyola inclou Andorra dintre dels seus límits territorials, i la francesa s’hi nega i es remunta a les esposalles d’Ermessenda de Castellbò amb Roger Bernat per justificar que la corona espanyola no hi té cap dret. Per ells la sobirania d’Andorra la comparteixen des del segle XIII bisbe d’Urgell i el comte de Foix.

No admeten que el comte de Foix i molt menys el rei de França és vassall del rei d’Espanya.
En absolut. Construeixen un relat segons el qual és el bisbe d’Urgell qui va cedint drets als comtes de Foix. Espanya, que acaba de perdre la guerra, prioritza la Cerdanya, el gran cavall de batalla, i transigeix amb Andorra. És més, els privilegis que Carles V i els Felips, II i III, havien reconegut “als meus vassalls d’Andorra”, quan li toqui renovar-los el 1660, Carles II ja no parla de “vassalls”. No ho farà mai més.

Però formalment, tant el bisbe com el rei de França són vassalls del rei d’Espanya fins que deixen de ser senyors i es converteixen en coprínceps?
Els vincles concrets que fins al 1640 lliguen Andorra amb la monarquia espanyola són la potestat de declarar la guerra i la Inquisició, institució d’Estat a la corona dels Habsburg i que fins al 1601 pot actuar a Andorra. Aquest any Enric IV prohibeix als andorrans comparèixer davant del tribunal. Els llaços amb Espanya es van desfent, i la puntilla és la Guerra dels Trenta Anys. França imposa de dret una situació fins aleshores de fet: que la corona espanyola no té res a dir sobre Andorra.

El bisbe sembla un convidat de pedra.
Durant la Guerra dels Segadors hi ha hagut un període de dos decennis en què el Cosenyor episcopal Pau Duran, partidari de la corona espanyola, desapareix físicament de la diòcesi. Es discuteix en aquest interregne a qui correspon la quèstia en absència del bisbe, i finalment s’imposa la tesi del papat, segons la qual la quèstia i les rendes sobre les esglésies corresponen a Roma. I aquí els que transigeixen són els francesos, i la Cúria frena indirectament l’absorció directa per part del regne de França. És un moment interessantíssim, crític: Espanya perd les últimes i residuals potestats que tenia sobre Andorra però França topa amb la Cúria romana i no pot cruspir-se Andorra, com probablement hauria passat.

Quina carambola. Ens va anar d’un pèl?
Sí, però de moments com aquest n’hi ha uns quants més. Als segles XIV i XV el senyoriu de Foix és absorbit per la Corona d’Aragó quatre vegades, quatre, i els comtes n’acaben recuperant la sobirania per concessió graciosa del rei. Però passa quatre vegades, insisteixo. Per exemple el 1513, quan Ferran el Catòlic conquereix el comtat de Castellbò i cedeix a la seva segona esposa Germana de Foix totes les jurisdiccions al sud dels Pirineus inclosa Andorra. Per tant, a partir del 1513, com a mínim sobre el paper, Germana de Foix havia de rebre la quèstia. Però els andorrans segueixen portant-se-la a Caterina de Navarra. Per iniciativa pròpia opten per qui ells consideren la seva sobirana. La iniciativa de les comunitats andorranes serà decisiva per acció o per omissió. Aquesta manera de fer, de fer l’andorrà, serà clau per conservar la seva especificitat.

Quina és l’excepcionalitat del Consell de la Terra, primer, i del Consell General, després, dintre del parlamentarisme europeu?
Des del meu punt de vista, que és la veu específica que vehicula aquestes iniciatives dels andorrans davant dels cosenyors. Quan consideren que no han de transigir, per exemple amb Germana de Foix, tiren pel dret. Aquesta és l’excepcionalitat portes endins. Portes enfora, hi ha molts altres consells generals, i no cal sortir dels Pirineus, però el nostre  és de llarg el més longeu.

En quines fases podem dividir els vuit segles d’història del Consell?
Abans del 1200 hi ha les comunitats, amb un pes específic molt important i que són fins i tot capaces d’oposar-se per les armes, pensem en Bragafolls i les concòrdies de 1163 i 1176, a qualsevol intent d’imposició. A partir del 1200 ho faran però a través de la negociació, coincidint amb l’auge de la ramaderia extensiva, que necessita sortir d’Andorra per trobar pastures a l’hivern i mercats exteriors on col·locar els productes de l’explotació ramadera, sobretot la llana. Necessiten estar bé amb els senyors, el bisbe d’Urgell i el vescomte de Castellbò. Al llarg del segle XIII els andorrans perden drets consuetudinaris, sí, però acaben regulant i refrenant les ambicions dels dos senyors veïns sobre Andorra. Prefereixen mantenir les bones relacions, i aquest serà en endavant i fins a l’actualitat el fil conductor de la història d’Andorra:  la necessitat de tenir la frontera oberta.

Els Pariatges?
Un altre moment de censura, per la institucionalització dels dos interlocutors que acabaran quedant-se amb la sobirania, tot i que tant el bisbe com el comte són vassalls del rei d’Aragó, que és qui els convoca per pactar. Però amb el temps els dos cosenyors van erosionant cada vegada més les prerrogatives del rei. L’episodi de Germana de Foix, el 1513, és l’última vegada que el senyoriu de Foix serà absorbit per la corona d’Aragó, no tornarà a passar mai més. I un altre moment clau, el 1589, quan l’últim comte de Foix i rei de Navarra, Enric, esdevé rei de França i agafa una magnitud inabastable per al bisbe d’Urgell.

A partir d’aquí, Espanya ja no hi tindrà res a dir, en els afers andorrans?
Ho hem de posar en relació amb l’Edicte d’Unió de Lluís XII, el 1620, segons el qual els últims territoris del comtat de Foix que continuaven aliens a la corona de França –el que quedava del regne de Navarra, Bearn i Andorra– s’han d’incorporar a la corona de França. Acostuma a passar desapercebut però és importantíssim perquè implica que el cosenyor francès ja no ho és per dret patrimonial, sinó perquè és el titular de l’Estat francès. I això ho aprofitaran altres titulars que no seran reis, com Napoleó i els presidents de la República. Això genera aquesta vinculació del cosenyoriu d’Andorra a l’Estat francès d’una manera indivisible. A partir d’aquí, Andorra serà inassimilable per a Espanya.

Des de quan podem parlar del Consell General com una cambra que legisla i on resideix la sobirania popular?
La Constitució del 1993 és inapel·lable, però es tracta d’un procés molt gradual. El Consell és inicialment una cambra legislativa però la figura del síndic va incorporant una important pàtina de poder executiu, fins a la creació del Govern d’Andorra, als anys 80, el Consell engloba legislatiu i executiu, amb el síndic com a figura prominent, especialment en moments com la Guerra Civil espanyola, quan el Consell li acorda un poder executiu més que notable.