Tot i que es coneixien, Josep Pla no va dedicar cap dels seus ‘Homenots’ a Josep Zulueta, que bé ho hauria merescut. Carles Gascón aprofita i titula així un capítol de ‘L’home que va canviar el Pirineu’, la biografia que calia sobre “una de les nostres patums de la història del segle XX”. Presenta avui, a Sant Domènec.

Personatge del segle XX i testimonis vius. Un canvi, per a un medievalista. 
I tant! Això de tenir testimonis directes no és habitual per a mi. El llibre m’ha fet conèixer molta gent, començant pels descendents. Vaig trobar una branca a Barcelona i una altra a Mèxic, on es va exiliar el seu fill gran, Ferran Zulueta, durant la guerra civil. La filla petita es va quedar a Barcelona. Vindran també els de Mèxic a la presentació! Besnets i rebesnets de Josep Zulueta. 

Conservaven memòria?
Sí, els de Mèxic en particular, sobretot de Ferran Zulueta, em van aportar molta documentació. Fins i tot sembla que fa molt temps algun d’ells havia visitat la Cooperativa Cadí. 

Una biografia que trigava. 
Calia, calia fer-la, i és molt significatiu que s’hagi fet des de la Seu d’Urgell. Va ser un personatge al seu moment conegudíssim. Quan va morir el 1925 –per cert, el 1918 va circular la notícia falsa que havia mort, així que ja veieu–, va ser notícia en diaris des de Santander a les Canàries. Era conegut i reconegut. La fundació de la cooperativa va ser un més a més d’una gran trajectòria. 

Sobretot en el món agrari. 
Estava vinculat amb la indústria vitivinícola al Penedès i era diputat per Vilafranca. Com a polític va tenir un paper important en la reclamació de l’oficialització del català,  una cosa que estava a anys llum. Però, ja dic, sobretot, sobretot, va treballar molt per l’agricultura: va impulsar i quasi aconseguir la creació d’un banc de crèdit agrari. Va fracassar per la bronca política del moment. 

Avui, com ahir.
També va estar implicat en temes com la colonització agrària del Marroc. Així que tornant a si calia la biografia, és clar que sí, però sobretot fent-la des de la Seu: malgrat tota la seva fama, els esdeveniments  polítics posteriors el van desbordar i la seva memòria va quedar esmorteïda a tot arreu, excepte aquí, on perdura una de les seves realitzacions: la Cooperativa Cadí. 

Sempre reconegut, aquí?
Durant el primer franquisme, les autoritats van testificar a favor seu, tot i ser republicà reconegut. Fins i tot el Bisbat. I tot i que van treure el nom del carrer Zulueta, l’actual carrer Sant Ot, van posar-lo a una plaça nova, la que ara és Pere Pujal. 

Ara presenta el treball de prop de dos anys. 
Fa quinze anys ja s’havia publicat un llibre amb els articles que publicava a La Vanguardia sota l’epígraf Comarques Oblidades. En aquell moment, per contextualitzar-lo, em vaig trobar amb poques dades: com acaba aquest senyor de Barcelona al Pirineu comprant unes vaques i una casa? De fet a l’Enciclopèdia Catalana parlaven d’un Josep Zulueta a qui no atribuïen cap vincle amb el Pirineu. 

Com si n’hi hagués dos. 
Això vaig arribar a pensar. Finalment vaig veure que recollien més vinculacions, com la que va tenir amb el Canal d’Urgell, que va dirigir durant deu anys. Per això per a mi era interessant recuperar la figura en la seva integritat. Crec que ara, tot i que sempre queden fils per estirar, hem aconseguit arrodonir-ho bastant. També gràcies a la Cooperativa, que a banda d’encarregar-m’ho, han apostat fins al final. I amb la complicitat de l’Ajuntament. La Seu és la població que manté el seu principal llegat. 

Vilafranca del Penedès podria afegir-hi coses. 
Allà va complir un paper molt important ajudant els agricultors que havien quedat  en una situació molt complicada després de la fil·loxera. Els defensava des de Madrid: recordem que aleshores hi havia un diputat per circumscripció i ell els representava. A Madrid va fer una tasca importantíssima en la llei de cooperatives, pensant més en els vinaters que no en els ramaders del Pirineu. També va organitzar fires de producte vitivinícola.

Un home polièdric, es diu.
Va estar a la secció jurídica de l’Ateneu de Barcelona durant anys i va ser un dels responsables d’una institució que es trobava al Tibidabo que es deia la Mentoria Alzina, que potser no us sona...

Ni de lluny.
Però us semblarà més propera quan digui que va ser l’antecedent del Museu de la Ciència. 

A la Seu el tenim ben apamat?
Quan jo era petit i anava a estudi, s’explicava allò que va arribar de Barcelona, va comprar la finca de la Torre del Peu i uns prats i un parell de vaques. Evidentment, és una simplificació enorme i s’hi amaguen molts matisos. 

Gratem la superfície.
Evidentment, que un senyor arribi de Barcelona i canviï tot el sistema de producció agrícola, sona estrany. Així que he buscat quines complicitats tenia i les que he trobat em porten molt al republicanisme. Hi ha certes visions preconcebudes de la Seu com un país molt tradicional, molt d’església, però hi havia un grup important de gent progressista. Quan mires qui són els primers socis de la cooperativa, i membres de la direcció, veus que provenen del republicanisme local. 

Un transvàs.
Hi creuen sobretot els esperits més progressistes, en un primer moment; i quan veuen que la cosa funciona, la gent s’hi va afegint. Això fins ara era un procés que no estava massa clar, i crec que és interessant. Zulueta intenta treure un escó a Corts, a Madrid, per la Seu, però no se’n surt. De totes maneres, estableix relacions amb el comitè republicà local, que era, no més nombrós, però sí més influent del que ens podem imaginar. D’altra banda, compra la finca que li permet l’arrelament a la Seu, una finca que havia pertangut a Guillem d’Areny Plandolit. 

Les fonts per reconstruir aquest perfil?
Les principals són fonts hemerogràfiques. De premsa, especialment La Vanguardia, on va col·laborar durant anys com articulista; premsa republicana, com Sol o El diluvio. A banda, hi ha estudis que no se centren en la figura de Zulueta, sinó en la realitat de l’agricultura espanyola a finals del segle XIX, que és un tema relativament estudiat, amb una crisi molt profunda. Ell sempre hi apareix. 

Alguns testimonis, també. 
Molt interessant sobretot per bastir complicitats. Gent de molt lluny: no sols de Mèxic, per la banda del fill, sinó també he trobat testimonis a Costa Rica. 

...!!
Sorprenent, oi? Van ser ells que em van contactar. Resulta que la dona de Josep Zulueta, Margarida Giberga Elizondo, era filla d’un home de Cornellà que va anar a viure a Costa Rica. Quan començàvem el projecte, un bon dia m’arriba un correu d’un senyor, Juan Manuel Villasuso, que havia estat ministre de Costa Rica durant els anys vuitanta i que ara estava fent un estudi sobre un personatge important al seu país, Manuel Giberga, militar d’origen espanyol que estava a Cuba i va participar molt activament en la defensa del país en uns atacs pirata... en fi, tota una altra història. 

Tot es ramifica. 
Doncs aquest senyor Villasuso sabia que Margarita Giberga s’havia casat amb un Josep Zulueta i just va recuperar un dels vídeos de Desconfinem la història, durant la pandèmia. Per això em va contactar i vam intercanviar una informació que va enriquir molt el treball. Si no, l’esposa de Zulueta hauria quedat en a penes una línia. 

I Villasuso i senyora van venir a la Seu.
Mireu quina curiositat: ella, que es diu Doris Osterloff, havia estat ambaixadora de Costa Rica a Espanya i Andorra. 

El món...
...és un mocador. Un altre detall curiós: Zulueta actuava com a mecenes en temes diversos, entre els quals, un trofeu que pagaven a Vilafranca del Penedès. El 1917 la va guanyar l’Espanyol. Vaig mirar on era la copa, però l’han perdut. Ara bé, sí que he recuperat fotos del partit. Són detalls, però, molt interessants, com la mateixa foto de la portada. 

Expliqui, expliqui. 
La imatge no s’havia vist mai. Resulta que un dels  besnets em va passar aquesta imatge dient-me que apareixia en un catàleg editat per l’Ajuntament de Molins de Rei. Home: aquesta era la foto de portada, per nassos! La vaig perseguir. 

Devia donar feineta. 
Podeu imaginar. Al final em donen un nom, el de Joan Vicenç Soler, un marxant d’art. Quan li truco, em va confirmar que tenia el quadre a casa. Només em va posar com a condició que vingués en persona a veure’l.

I cap allà que posa rumb en Carles. 
I tant! Tinc una foto allà amb el quadre, tot pinxo, se’m veu encantat perquè me n’havia sortit. 

Em fa que s’ho ha passat bomba. 
Ni us ho imagineu. Jo crec que hem fet una biografia molt exhaustiva, però feta des de la Seu, com deia. Mai no s’esgota un tema, també és cert. Però mireu si és interessant aquesta figura:  és un home que coneixia Unamuno, Companys, que tot i ser republicà té una foto amb Alfons XIII.

I una altra amb Einstein!
Que surt al llibre. Recupero també el viatge que va fer a l’Argentina, fins als Andes. Així que ja podeu veure que queda molt lluny de la imatge aquella de l’home que arriba a la Seu i compra dues vaquetes. És la gran patum de la història de la Seu al segle XX.