Com a bon clàssic, tots la coneixem, però pocs l’han llegit. ¿Tan espessa és, la 'Divina Comèdia'?

Al contrari, és sorprenentment accessible, a condició de llegir-la en una bona traducció, i en una edició degudament comentada, per orientar-se en el maremàgnum de personatges. Si m’ho demanes, recomano la de Josep Maria de Sagarra, comentada per ell mateix.

¿Quantes vegades l’ha llegit, vostè?

El poema complet -tres part i 100 cants- una vegada; l’Infern, la meva debilitat, un parell més. Però abans o després repetiré.

La veritat: que sigui en vers, desanima una mica.

El lector contemporani hi està poc acostumat; però està escrit en una mètrica molt estable que de seguida t’enganxa. Per això és tan important la traducció.

¿Què ens vol explicar, Dante?

Que l’home és per naturalesa un éser pecador, però que té l’oportunitat d’expiar els seus pecats, i arribar a la màxima expressió de l’existència, que és la contemplació de Déu: Dante travessa l’Infern i el Purgatori abans d’arribar al Cel, i de fet la Comèdia és una mena de viatge iniciàtic -com l’Odissea- una representació del món i de l’existència, amb totes les virtuts i tots els defectes de l’ànima humana.

¿Com és l’Infern de Dante?

Fosc, és clar, però no és el dels Pastorets. I és en un lloc geogràfic concret: a sota de Jerusalem, just al forat que fa Llucifer en caure. En la cosmogonia de Dante, el món és rodó, i Jerusalem és al centre de l’hemisferi nord; l’Infern baixa en espiral cap al centre de la Terra.

¿I s’hi troba gaires pecadors?

Sobretot personatges mitològics, com Ulisses -per pagà, tot i que li reconeix l’astúcia-, però també d’històrics, com Mahoma, per cismàtic.

¿Quines penes pateixen, els inquilins de l’Infern?

Pluja, pedra, foc, ventades...

El Purgatori, ¿cap a on cau?

En una montanya que sorgeix a l’altre costat del forat que fa Llucifer en ser desterrat, cap al Pol Sud, dividida en set terrasses i, a dalt de tot, el Paradís, que no hem de confondre amb el Cel.

¿I el Cel?

Està format per nou esferes que giren al voltant de la Terra. Hi viuen els benaurats, àngels i sants, manifestacions llumíniques en comtemplació continua de Déu. Dante hi arriba volant, de la mà de Beatriu, i s’hi topa Sant Pere, Sant Francesc, Sant Tomàs... Curiosament, és al Cel on es registren les invectives més virulentes contra Roma.

Una curiositat: ¿arriba a veure Déu, Dante?

A la penúltima estrofa del llibre hi ha una intuïció del misteri diví -de la Santíssima Trinitat, de fet- amb la mala sort que se n’oblida immediatament i aquí s’acaba el poema.

Beatriu: ¿una ex del poeta?

Va ser una dona real, i Dante ja l’havia fet aparèixer a La vida nova. Més que una ex, és un amor no correspost del poeta. Més que com una idealització de la dona, l’hem d’entendre com una al·legoria del coneixement a través de la Bellesa, perquè Beatriu és l’encarnació de la Bellesa.

¿Com va ser, la Beatriu històrica?

Sabem que va morir als 25 anys; per tant, era una dona en la plenitud. Les representacions posteriors ens n’han venut una visió idealitzada: cabell ros, front ample, pell molt blanca. Però el cert és que Dante no ens dóna cap pista sobre el seu físic.

Dalí no ho pot evitar: la seva Beatriu s’assembla sospitosament a Gala. ¿Dóna?

Mai no he associat Gala amb l’ideal femení. Però és una opinió meva. Òbviament, Dalí no hi estaria d’acord.

Per cert, ¿creu que a Dante li hauria agradat, la visió daliniana de la 'Comèdia'?

Dalí s’allunya del Romanticisme, i a Dante crec que això ja li hauria estat bé; com també el Cel més aviat abstracte que dibuixa.

¿Motius per atrevir-s’hi?

Com a viatge iniciàtic que és, ens podem sentir identificats en les peripècies del protagonista, que és el mateix Dante; el poeta ens parla de la seva vida, dels ritus de pas, de les èpoques fosques i de les èpoques més felices. ¿Qui no n’ha passat?

Dos.

La musicalitat. Dante és un poeta superior. Fins i tot a la traducció.

I tres.

Estem parlant d’un clàssic amb tots els ets i uts. Això vol dir que prefigura tota la literatura posterior.

¿Li ha faltat el blockbuster de Hollywood?

És que és dificilísim d’adaptar. Al Youtube hi circula una versió italiana dels anys 20. I Roberto Benigni té una lectura estupenda. En italià. Però sona tan i tan bé...