Amb un títol com ‘The Devil’s Pipe!’ és un concert que d’entrada ja mola: venir a escoltar un instrument diabòlic...
Sí, oi? Bé, el programa l’hem muntat al voltant d’aquell període de la Commonwealth en què els puritans estaven en contra de tot el que era musical, i no només de les flautes. Ens va fer gràcia que intentant-ho prohibir, i mutilar-ho, diguéssim, va tenir l’efecte contrari, 

De Paganini també es deia que tenia tractes amb el diable. 
Perquè era molt virtuós. Potser no es referia tant a l’instrument sinó a ell, que tocava tan bé que semblava que s’hagués venut l’ànima al dimoni per aconseguir-ho. Però sí, em sembla que hi ha alguna cosa endimoniada, aquí.

Vostè se la vendria, l’ànima al diable, per tocar tan bé?
No, perquè, bé, considero que ja toco prou bé. Llavors crec que no em cal.

Deien els puritans, recull el programa, que tocar la flauta mena al plaer, el plaer a la mandra, la mandra al dormitori, el dormitori al pecat, el pecat a la mort i la mort al dimoni. Tocar i escoltar la flauta condueix al plaer, sens dubte. 
Sí, sí, i tant, i tant. Penso que és un instrument molt atractiu, amb un so molt dolç, melós, del qual també es diu que és molt semblant a la veu. Sí, té un atractiu, té un atractiu. I ben tocada encara més.

Però a la peresa... als músics, que han de suar moltíssim. Talent, sí, però...
Són anys d’invertir molts esforços, sí. Bé, quan t’agrada el que fas, doncs no t’hi mires tant. No, però quan mires enrere i veus tots els anys que hi has dedicat, tots els recursos que hi has invertit, doncs dius, ostres, déu-n’hi-do, sí, sí que és un esforç molt gran. A banda, si els músics fóssim gaire ganduls ens moriríem de gana directament.

Després de totes les preguntes de ximpleta, anem amb el repertori.
És un repertori bàsicament del segle XVII. Alguns de començament, Dowland, Coperario, també alguns més enllà, com Matthew Locke, i acabem entrant en el XVIII, molt, molt a principis del XVIII, però bé, unes pinzellades sí que en fem, perquè hi ha una peça de Henry Purcell, que va morir tot just abans del XVIII, i també un parell de peces de Daniel, el seu germà, que sí que va viure una mica més enllà, així com de William Croft, que són coetanis. 

De les illes Britàniques.
El programa està pensat per, dins d’un mateix àmbit geogràfic, tenir una visió molt variada de totes les músiques que s’hi feien al moment, perquè al cap i a la fi està parlant d’un segle sencer, i al cap d’un segle s’haurà fet molta música molt diferent. Matthew Locke, per exemple, és un estil contrapuntístic meravellós, molt únic, fins i tot té moments raríssims, però que està molt ben escrit. Tenim coses molt senzilles, com Dowland i Coperario, però que són unes melodies molt ben fetes. Després ens arribem cap a Purcell, que era un geni, i el seu germà, que potser no era tan genial, però molt bo.

El públic som pesadets, sempre volent escoltar el mateix. 
A mi també em passa: és com quan som petits i volem tornar a sentir el mateix que ja coneixem, o sigui, trobo que és molt natural. Però si això ho podem anar combinant amb coses noves, doncs penso que està molt bé fer contrastos i adquirir noves experiències. Per exemple, en el cas de Matthew Locke, no sé si el coneixeu, però jo crec que és molt excepcional. Tenir una mica de varietat, de contrast en els estils d’un mateix període, poder escoltar coses molt diverses.

Quan s’escoltaven aquestes músiques, qui les escoltava? I qui les tocava?
En el cas de la música de mascarades, per exemple, és música de ball; després tenim Dowland, que és música per a llaüt; en el programa també hi ha molta música de consum propi, la que resulta de prohibir fer música en públic: es van començar a editar i a imprimir compendis de com aprendre a tocar. Però també hi ha música de cort, també hi havia música a l’església, que evidentment en el nostre programa música d’església no n’hem posat. Així que hi ha música popular i música més elitista. 

El duet...
En el marc del FeMAP és la primera vegada que fem un recital junts, amb l’Edwin García ens hem conegut treballant en diferents produccions, vam tenir una bona sintonia i va sorgir la idea de fer una cosa junts, d’explorar aquest repertori anglès. Ens comuniquem bé i la gent ho percep.

Així que divendres, a Sant Martí de la Cortinada, pràcticament debuten. 
Vam tocar junts a Barcelona i ara a Alp, però sí, portem pocs concerts com a duet, així que està bé, aquesta minigira pirinenca. 

La música antiga sembla que té força. Proliferen els festivals, abunden les formacions...
Jo crec que hi ajuda el fet que les formacions són petites i això també repercuteix en el cost que té al final: si contractes una orquestra simfònica, estem parlant de molts músics. I si pots fer tant de soroll o gairebé igual que una orquestra grossa amb molts menys músics, suposo que és molt més atractiu de programar, de fer anar. Els números al final manen molt, i amb la cultura ja sabem que... ara que estem pagant factures de guerra pertot arreu, som els primers que rebem, el món de la cultura. 

Però a banda de l’eficiència...
Hi ha hagut un gran boom i l’ona expansiva encara perdura. Encara n’hi ha per anys.