L'hem vist a la televisió ('La que se avecina', 'Muertos SL') i al cine ('Anacleto', 'Balada triste de trompeta', 'Torrente Presidente'), però el madrileny va ser historietista abans que actor, a les pàgines de 'Mr. K. ', 'El Jueves' i 'Fotogramas', i demà inaugura al Museu del Còmic una exposició amb la sèrie 'Ocurrió cerca de tu casa', publicada a 'El Jueves' entre el 2007 i el 2012.

Les planxes de 'Ocurrió' que hem pogut veure són més aviat blanques, lluny de l'humor gruixut d'altres firmes de 'El Jueves' i de l'escatologia d'obres seves anteriors.
Doncs em sorprèn el que dius perquè l'humor de Ocurrió és més aviat negre i escatològic, que diria que en són els trets essencials junt amb la descontextualització: m'agradava convertir els que suposadament ens havien de protegir en els dolents de la història. Per això  hi havia mares dolentíssimes, infermers tètrics, policies corruptes... Potser és que el pas del temps ens ho fa veure d'una altra manera i ja no semblen tan negres ni tan escatològics. És possible. 

Abans de 'El Jueves' havia dibuixat per a 'Mr. K' una revista del mateix grup però destinada a un públic infantil. 
I la veritat és que els dibuixos de l'una i de l'altra no eren gaires diferents. L'unica línia vermella que hi havia a Mr. K era el sexe. Però en canvi no hi havia una línia tan clara respecte a la violència. I jo la vaig explotar. De fet, mai he fet un humor basat en el sexe, que és un tema molt tocat i que en general em sembla facilet. 

S'havia de contenir?
En realitat, saltar de Mr. K a El Jueves va ser sobretot una qüestió de format. L'estil, els temes i el to eren essencialment els mateixos. A El Jueves no hi havia un control previ. Però a Mr. K, sí. Recordo una vegada que em van tombar una vinyeta amb un nen i una nena que mentre es feien un petó s'havien fet un embolic amb les llengües. El peu de l'acudit era: "Principiantes en el beso francès". Em va trucar el director perquè trobava aquell acudit una mica inoportú, i em va proposar que en lloc de fer-se un nus amb les llengües es quedessin enganxats pels brackets. 

Genial!
Efectivament, em va encantar la idea. De fet, em semblava encara millor, més grotesca, em va fer pensar en Cronenberg i Crash, carn i metall units. Així que vaig fer el canvi. I just a sota d'aquesta vinyeta en vaig dibuixar una altra d'un home que després d'haver begut molt se n'havia anat al llit amb un cavall. Compartien llit i el cavall duia un vel de núvia: "Decididamente, tendría que dejar de beber", deia. Doncs aquest acudit va passar el control i es va publicar sense cap problema.

Avui no seria tan fàcil.
Molts d'aquells dibuixos de Mr. K no passarien el filtre. Tingues en compte que parlem de fa quasi vint anys, si hi havia queixes es podien comptar amb els dits de les mans. No hi havia allaus de missatges rondinant per un acudit. Les xarxes han donat veu a molta gent que abans no en tenia.  Això està bé. Però també han multiplicat de forma exponencial la queixa més absurda, moltes vegades amb la complicitat de la premsa. Tots hem de fer autocrítica. Però qualsevol exposició pública –humor, opinió, ficció– s'enfronta avui al risc real de la cancel·lació. I t'hi jugues la carrera. Hi ha revistes que han fet de la provocació el seu signe d'identitat. Per exemple, Mongolia no tenia cap por a la cancel·lació. De fet, la provocava. És clar que tenien al darrere un equip d'advocats amb el cul pelat. Però si dibuixés per a Lecturas, sé perfectament el lector i la línia editorial que té i sabria, per tant, fins on puc arribar.

L'actor es va cruspir el dibuixant i el 2012 deixa 'El Jueves'.
Eren dues pàgines setmanals que em suposaven dos dies sencers de feina, entre guió i dibuix. Va arribar el moment que simplement no tenia temps. Vaig saltar a Fotogramas, una secció que es deia Los híbridos de Carlos. Hi barrejava els títols de dues pel·lícules que fonèticament funcionaven i hi afegia el cartell. Per exemple: Los Goonies al sol, Fitzcarraldo o mi madre dispara, Lorca la ballena asesina... Era un al mes i em deixava més marge, però fins i tot això va acabar sent inassumible. S'havia convertit en un suplici.

No hi tornarà?
Ara em costaria molt perquè el programa que utilitzava és tan antic que ja no el suporta cap sistema operatiu.

Entre les seves múltiples facetes, quina és la primigènia?
Quan era petit em passava la meitat del dia llegint tebeos i l'altra meitat, dibuixant. Dibuixar és el més fàcil quan ets un nen. 

Ho troba a faltar?
D'una forma romàntica, sí. Però ara mateix és impossible. Em passen els dies que ni els veig, i quan per fi aconsegueixo tenir-ne un de lliure, l'últim que em ve de gust és posar-me a dibuixar. El que em demana el cos és jeure al llit per veure pel·lícules o per llegir. L'horitzontalitat és el meu estat ideal. L'objectiu de la meva vida. No tinc la necessitat de moviment continu que he vist en molts amics. Repòs i, sí, una vida social activa. Però la meva soledat i jo ens ho passem molt bé junts.

En qui s'emmirallava quan dibuixava?
Comences a dibuixar per imitació. Els tebeos es van convertir en una obsessió. I encara ho són. En  el meu cas la referència evident és Ibáñez. El tractava d'imitar de forma desmesurada. I arriba un moment de mimetisme total i has absorbit fins a tal punt les aventures de Mortadelo, de Rompetechos, de Pepe Gotera y Otilio que saps com per osmosi com s'ha de dibuixar una sabata quan el personatge camina: perquè ho has vist a les historietes d'Ibáñez. Després llegeixes Quino i Mafalda i et crida l'atenció com fa les vores del pantaló, i també ho incorpores al teu dibuix.

També els deu molt als superherois de la Marvel.
I tant. Me'ls he cruspit tots. En vaig aprendre com es dibuixen els músculs. En fi, que el teu dibuix acaba sent el destilat de desenes d'influències que has anat assimilant i mimetitzant, i que ja no s'assembla a ningú en concret. Aquí és quan germina el teu estil.

Tot ve del còmic? Cap influència de la pintura 'de veritat'?
Recordo haver anat a veure una exposició que es titulava Viena 1900 i que hi vaig descobrir l'austríac Egon Schiele. Em van embogir aquelles figures llarguerudes, tot os. De sobte els meus personatges es van començar a allargar... I George Grosz, d'una sordidesa que em fascina. O el flamenc, Matthias Grünewald, autor d'una Crucifixió que fa feredat: la pell de Jesús grisa, mig putrefacta i plena de nafres, em va marcar tant que de sobte els meus dibuixos tenien també aquella especial textura a la pell. Un psiquiatre s'ho passaria molt bé amb els meus dibuixos. 

La conclusió de tot això és la seva dèria de col·leccionista.  Més que dèria, obsessió, el que té per Ibáñez i Mortadelo.
En tinc una seixantena d'originals, sí. Amb dues peces estrella: una, la portada de La historia de Mortadelo y Filemón en què Mortadelo lluu una cabellera formidable. La perd després d'ingerir una pastilla del doctor Bacterio. En tinc l'original a tinta, la prova de color i la de maquetació. I sí, me'n sento especialment feliç.

Però sospito que n'hi ha més.
Doncs sí: l'última adquisició, que podria ser potser no la primera pàgina publicada de Mortaldeo però sí la primera que va dibuixar. Som a finals dels anys 50. Eren historietes d'una pàgina i autoconclusives. Ell n'enviava un plec  les enviava a l'editorial. Bruguera les anava publicant de forma aleatòria. Però aquesta pàgina té una particularitat: Filemón va vestit de Sherlock Holmes sense que el guió ho exigeixi. Com que sabem que és una de les primeres historietes de Mortadelo, molts estudiosos sospiten que va ser la primera i que pel motiu que fos Ibáñez va decidir que aquest vestit de Sherlock Holmes no era l'adequat per a Filemón. 

I no li va preguntar mai?
És que Ibáñez era l'última persona a qui demanar-li una cosa així. Li havia plantat a la taula tebeos dels seus inicis professionals perquè me'ls firmés, i sovint era com si els estigués veient per primera vegada. Com si no els hagués dibuixat ell. 

Joan Pieras farda de tenir al museu la primeríssima aventura de Mortadelo, que va aparèixer 20 de gener del 1958, al número 1.394 de la revista 'Pulgarcito'.
La conec, sí. És coetània de la meva. Me l'ha ensenyat i reconec que em fa molta enveja.  Algun altre element indica  que la meva podria ser anterior, com la firma, que és absolutament vacil·lant. La pena és que mai no ho sabrem.

Els tebeos s'han convertit en un reducte de boomers, em temo.
L'únic que llegeixen els joves avui és manga, i encara sort, perquè ha salvat moltes llibreries especialitzades que sense el manga haurien hagut de tancar. El còmic francobelga i el tebeo són carn de col·leccionista. Però tenen un valor ni que sigui històric: van ser un vehicle de cultura transversal, perquè era el que llegia tothom. Dues o tres generacions que vam créixer amb Mortadelo, amb Zipi y Zape, amb Carpanta. Això s'ha acabat. Els autors més llegits avui, Paco Roca i similars, van destinats a un públic adult. El tebeo està en extinció. I crec que és irreversible. Cada cosa té el seu moment, i mira, això em permet a mi col·leccionar aquests incunables.

Li ha suposat algun problema, posar-se en la pell de Pelayo, l'assessor àulic del líder de NOX a 'Torrente Presidente?
Cap. Qui insisteix a veure Torrente no com la paròdia que és, sinó com una apologia del masclisme, del racisme i de l'homofòbia té un greu problema. A Torrente 2 hi surt un gos que es diu Franco, en un moment determinat maten el gos i el personatge de Gabino Diego diu: "Torrente, Franco ha muerto". Una paròdia evident de quan Arias Navarro va anunciar per televisió la mort del dictador. I la següent seqüència és l'enterrament del quisso en un mausoleu construït amb sorra de platja imitant el Valle de los Caídos. Quan vaig veure aquesta escena és que em pixava de riure. Si algú de veritat creu  que Torrente és una apologia i no una paròdia, és que no tinc res més a dir-li. Que s'ho faci mirar.

És 'Torrente Presidente' la millor entrega de la sèrie?
Doncs no. La meva favorita, i així li ho he dit a Santiago, és precisament la segona, Misión en Marbella. La primera em va agradar, però era això, una primera pel·lícula, i es notava en els mitjans. Torrente 2, en canvi, era una superproducció, una cosa mai abans vista a Espanya, començant pels crèdits, una paròdia antològica dels de James Bond. I amb un gust i una elegància absoluta. Per no parlar dels gags, entre els millors de la història, i de Santiago, que està més gordo que mai, cosa que afavoreix al personatge. El cameo de José Luis Moreno com el dolent de la pel·lícula va ser una ocurrència genial, així com ubicar l'acció a Marbella, l'encarnació del torrentisme. Per a mi és una llegenda, però pensa que soc molt fan de la saga. També la quarta em va agradar molt.

Si faig una llista de cameos de 'Torrente Presidente', estic fent crònica, crítica, venjança o és mala fe?
Depèn. L'endemà de l'estrena seria mala intenció pura i dura. T'imagines anar el divendres de l'estrena de Sexto Sentido al passi de premsa, sortir de la sala i anar-te'n de pet a publicar a les xarxes un titular de l'estil "Bruce Willis està mort"? És una crítica? O més aviat una venjança i a sobre mal dirigida perquè a qui estàs fent la punyeta és a l'espectador? Cadascú pot pensar el que vulgui, però a mi em sembla evident. 

Què els fa ràbia, de 'Torrente'?
Quan es va estrenar la primera i Santiago només era un friqui gordo que pul·lulava per les teles, feia gràcia i queia bé a tothom. Què és el que ha canviat en aquest temps? L'èxit i que ja no està gordo. L'essència de Torrente és la mateixa; el que ha canviat és la percepció que en té determinada gent.

No s'ofengui, però és cine 'Torrente'?
Que si és cine!?

Sí. 
Em sorprèn la pregunta. Per mi és tan cine com ho és l'última obra mestra de Woody Allen i com ho és Los bingueros. Entre tota l'oferta esculls el que t'agrada, els autors i els gèneres,  et sents més a gust. Posar en dubte que sigui cine és com posar en dubte que el WC de Duchamp és art. T'agradi o no.

'Torrente' és de dretes? Perquè sembla que s'hagi convertit en un detector de fatxes.
Ja t'ho he dit abans Torrente és una paròdia. Si no ho saps veure així, tu mateix.