Feia dos decennis llargs que no assistíem a una subhasta comercial. Demà en tenen l’oportunitat  a la galeria de l’edifici Diamant, a la capital. Una trentena llarga d’obres del XIX català, amb un grapat de noms que treuen l’alè: Picasso, Fortuny, Meifrén, Sorolla i, atenció, una gitana de Nonell que surt a la venda per 400.000 euros. A l’altra banda, un Labarta per 4.500. Les dites, per cert, de 100 en 100 euros.

 

Una subhasta com aquesta, amb obres que s’enfilen als 400.000 euros, no és per a la gent de carrer.
Fals. Com a mínim, matisable. El Nonell és l’excepció. Hi ha obra –i bona– amb preus de sortida molt més assequibles: un bust en terracota de Clarassó, surt a 1.650, i Vestit lila, de Labarta, a 4.500. I són només dos exemples.
 

No és gens evident tenir 4.000 euros disponibles per invertir en art.
També en discrepo. Depèn de les prioritats de cadascú: tu pots preferir anar-te’n quinze dies de vacances a un cert destí, i un altre, destinar els diners d’aquestes vacances a una obra d’art. Aquí entra la vocació o els interessos de cadascú.
 

És una inversió segura, l’art?
Depèn del preu de compra, com tot, del moment que decideixis tornar-lo a posar al mercat i de la necessitat de liquiditat que tinguis en aquell moment. Però el que segur que no es devalua és el plaer que el col·leccionista sent quan arriba cada tarda a casa i contempla a la paret del menjador l’obra d’art que ha adquirit.
 

Com s’arriba a determinar que un Nonell val 400.000 euros?
Una cosa és el valor i l’altra, el preu, que no necessàriament coincideixen. El primer és més subjectiu i el segon depèn en primer lloc del mercat, del lloc que hi ocupa l’autor, i de la posició de la peça en qüestió dintre de l’obra de l’autor: una gitana de Nonell, una platja de Sorolla, una marina de Meifrén són peces molt representatives, i això es cotitza.
 

Vull començar una col·lecció: m’especialitzo en un autor, època o moviment?
El col·leccionista vocacional busca sobretot qualitat. Per això és en la meva opinió no ja possible, sinó desitjable que en una col·lecció convisquin una tela del XIX, una taula del XVI i una pintura contemporània. D’altra banda, potser no has de picar tan alt, al començament, i en lloc de començar per un primer espasa de determinada escola, és més raonable decantar-te per noms sense tant de caixet.
 

Per exemple?
Baixeras potser no és tan conegut com Sorolla, però en canvi és un autor de primeríssima fila i te’l pots endur a casa per un preu molt més assequible.
 

És qüestió de diners?
És en la meva opinió un error i un mal punt de partida entendre el col·leccionisme com una inversió especulativa, una forma de guanyar molts diners en poc temps. Comprar avui una tela i vendre-la d’aquí a dos anys pel doble del preu que en vas pagar no és l’habitual. Diria que és raríssim, si no estem parlant d’un Koons, un Banksy o un Hirst, artistes que d’altra banda admiro. El motiu principal per comprar art ha de ser gaudir-lo, de la mateixa manera que gaudim viatjant o llegint o veient una pel·lícula o amb un bon àpat. El que no entendria és comprar art per acabar guardant-lo a la caixa forta.
 

L’art català del XIX sembla instal·lat en una mena de purgatori.
Potser per això és el moment de provar-ho. Són pintors de primera fila, fills del seu temps, òbviament, però que sens dubte es revaloritzaran, abans o després. I no ho crec només jo: la col·lecció Thyssen té una importantíssima secció d’art català.
 

Tindran sortida, les peces estrella de la subhasta?
Ho veurem demà. Però podríem reformular la pregunta: qui es gasta un milió i mig en un pis? O 200.000 euros en un cotxe esportiu? No ho sabem, però se’n venen. Amb l’art passa una cosa similar.
 

El dibuix de Picasso té un preu de sortida de 61.000 euros. Gairebé una ganga.
Una ganga no, però sí que és relativament assequible. És el que dèiem abans de la representativitat: és un dibuix de petit format de la primera època, i la gitana correspon a la millor època de Nonell. Però és una oportunitat d’incorporar un Picasso, no saps quan es repetirà. I si hi ha en art inversions segures, Picasso n’és una sens dubte.
 

Nonell s’ha endut els titulars, però, qui són els ‘tapats’ de la subhasta?
El retrat de Picasso, la marina de Meifren i el Sorolla són peces molt bones i a preus interessants.
 

Tindrà col·lecció, m’imagino. Com és?
Eclèctica, tinc obra de Dalí i de les avantguardes russes, de l’Egipte antic i també art grec, romà i inca.
 

La seva primera peça?
Un angelot del Renaixement italià que vaig comprar als 15 anys. La conservo a casa i no tinc intenció de vendre-la.