Carmen Linares: "Morir sense haver escoltat 'El amor brujo' potser no és un pecat, però sí una pena molt gran"

Inaugura el ClàssicAnd, estrena l'Auditori –amb el permís de Kic Barroc– i celebra el 150è aniversari de Falla. Tot en un. L'un és 'El amor brujo' que dissabte cantarà a Ordino en versió simfònica a càrrec de l'ONCA, que debuta també en aquesta nova etapa post-Gumí, i amb direcció del mestre català Josep Caballé Domènech. Com per perdre-s'ho.

Nerviosa?
Sempre. Per molts anys que portis en aquest ofici, el pessigolleig sempre hi és. Des del dia abans i fins que no surts a l'escenari, que et transforma i t'eleva. Pesa la responsabilitat, és clar, el repte d'estar a l'alçada i l'objectiu d'arribar al cor de l'espectador. De fet, seria quasi preocupant que estigués tranquil·líssima. Sortir a l'escenari a cantar mai no pot ser una rutina. Una altra cosa és la satisfacció enorme de debutar a Andorra, de fer-ho en un festival com ClassicAnd i amb motiu del 150è aniversari de Falla. Què més puc demanar?

Això, nosaltres. No recordo que hàgim sentit mai a Andorra 'El amor brujo'. I menys encara, interpretat per una cantaora.
Jo no sé si és una de les 100, de les 50 o de les deu obres que cal haver escoltat abans de morir. Vull dir que no sé quin lloc ocupa, exactament. Però que figura en aquesta llista, segur. I marxar d'aquest món  sense haver-lo escoltat com a mínim una vegada en viu, no sé si és un pecat, però una pena segur que sí. Falla és un dels grans compositors del segle XX no ja espanyol, sinó universal, i personalment El amor brujo va ser per a mi un punt i a part.

Per què?
Em va donar l'oportunitat d'entrar en contacte amb la música clàssica. M'hi sento especialment còmoda, perquè jo soc cantaora i El amor brujo té tota l'aroma del flamenc, de fet Falla s'hi va inspirar obertament. Em sento al meu element i li tinc un carinyo especial perquè m'ha permès actuar al costat d'una orquestra simfònica. Un salt que no és evident per a una cantaora. 

Fa més de tres decennis que es posa en la pell de Candelas. Com ha evolucionat la manera d'enfrontar-se a la partitura de Falla en general i al paper de Candelas en particular?
Són molts anys, sens dubte, i potser tenia més energia, tot i que el to de la veu és el mateix. I la veterania, haver-lo cantant unes quantes vegades i amb directors ben diferents, t'aporta seguretat, t'anima a explorar racons i colors que de més jove potser ni t'ho plantejaries. Però sempre al servei de Falla, perquè actuar amb orquestra no és el mateix que fer-ho amb acompanyament de guitarres.

Quina Candelas li agrada més: la d'avui o la de fa vint, trenta anys?
Soc la mateixa persona però tinc altres matisos. La forma d'expressar-te i de sentir canvia amb el temps. Els anys i l'experiència et donen per exemple la llibertat d'allargar o retallar subtilment per aquí o per allà, sempre cenyint-me als temps de l'orquestra, naturalment. Però el mèrit no és meu sinó de Falla: El amor brujo és una obra mestra, i quan tens a les mans un material tan bo és fàcil donar el millor de tu mateix. 

Falla la va escriure pensant en Pastora Imperio, mite del flamenc de la  primera meitat del segle XX. Pesa, la seva ombra? O hem de matar sense manies el pare (en aquest cas, la mare)?
La melodia és la que és, i segur que ella hi va aportar la seva desbordant personalitat artística. Crec que no existeixen gravacions seves, en tot cas no les conec, però sí que he escoltat cantar El amor brujo a mezzosopranos. Òbviament, tenen una forma diferent de col·locar la veu que una artista flamenca. I les respecto enormement. Jo m'hi he d'acostar des de flamenc, però torno a dir que el mateix: Falla bevia directament d'aquesta font per escriure El amor brujo.

Des que vostè en va recuperar la primera versió, 'Gitanería en un acto y dos cuadros', el 1988 a Sevilla, s'ha girat el mitjó i que els directors prefereixen cantaoras a cantants líriques. Sembla el més natural.
Falla la va escriure per a Pastora Imperio. Després potser hi ha un buit en què hi havia poques cantaores, o no es confiava prou en les seves possibilitats i es preferia una cantant lírica. Fins que va sortir una nova generació que es va dir: i per què no puc cantar El amor brujo? És el que em vaig dir jo: que podia aportar-hi la meva personalitat flamenca. Avui entre les més joves són unes quantes, i sens dubte ha ajudat l'exemple de la generació anterior. Tenir referències sempre és important. 

'El amor brujo' té humor, passió, misteri i drama. On se sent vostè més còmoda?
El flamenc és com la vida: hi ha de tot, t'has de posar en la pell d'un amant, d'una mare, d'una filla, d'una lluitadora... Has de viure desenganys, separacions, traumes, i també alegries. Estem fets a aquest repertori emocional, que en realitat abraça tot el que pot sentir i experimentar un ésser humà, i per tant no em suposa cap dificultat afegida que El amor brujo toqui tots aquests pals, tots aquests matisos. E flamenc és com la vida, per això és tan fàcil sentir-lo a dintre teu.

L'ha cantat amb Rafael Frühbeck de Burgos, amb Josep Pons, amb Leo Brouwer... Quin serà el toc que hi aportarà Josep Caballé? Que tindrà aquest 'Amor brujo' que el faci diferent?
Assagem demà a l'Auditori. És un director de talent i prestigi contrastadíssim, i el mateix puc dir de l'ONCA. No tinc cap dubte que ens acoplarem perfectament i que sabrà treure el millor de tots. 

N'hi ha prou amb un dia d'assaig?
Sens dubte. Ens coneixem perfectament l'obra. Cada director té el seu toc, com has dit, però per això tenim l'assaig previ. La nostra feina és adaptar-nos-hi.

Cal reivindicar Falla, més enllà de 'El amor brujo'?
Falla està més que reivindicat. És un clàssic universal. I els més grans encara recordem que la seva efígie figurava als bitllets de 100 pessetes. Fixa't si estava reconegut. I ho està.

Què li diria a una cantaora jove que s'enfronta per primera vegada al paper de Candelas?
Que s'hi acosti amb respecte, sí, però sense por. Primer de tot, que s'impregni de les meravelloses melodies que va crear Falla. Que ho aprengui bé, perquè nosaltres no llegim música i ho hem de memoritzar per respectar les entrades i els temps. Costa, sí, però una cop ho fas teu i ho tens a dintre, tot flueix. I sobretot, que s'ho passin bé. Cantar amb una gran orquestra és una responsabilitat però a la vegada una rara oportunitat per a una artista flamenca, que s'ha de saber aprofitar. 

No llegir música, és un hàndicap?
Si et dediques a la música clàssica, per descomptat. Pots aprendre't un parell d'obres de memòria, sí, però és un recurs puntual.

Diuen que Pavarotti no sabia llegir?
Doncs encara és més admirable el que va fer. 

Fa mig segle que puja als escenaris. Com qui va a l'oficina?
Mai de la vida. Pujar a un escenari és una cosa molt gran. Has de connectar amb el públic, emocionar-lo. I per emocionar el públic primer has d'estar-ho tu. No és ben bé aquesta la disposició amb què al matí vas a l'oficina, amb tots els respectes. 

L'any passat vam tenir Miguel Poveda, i aquest vostè. Sembla que el flamenc ha vingut per quedar-se.
Afortunadament. El flamenc és una música molt oberta, que fàcilment combina amb altres gèneres. Portar un intèrpret de primera fila al ClàssicAnd l'únic que fa és enriquir el festival. A banda de satisfer un públic que cada vegada en demana més, perquè s'ha demostrat que el flamenc no només és un art, sinó un art universal.