‘Facéties et paysages...’ indaga en els mites i les llegendes dels Pirineus Orientals.

Durant vuit cursos va exercir Caroline Chemarin (1977) a l’illa antillana de Martinica. Fins al 2018. Just abans de retravessar l’Atlàntic per venir a espetegar al Lycée, on és professora de Lletres clàssiques. Ho expliquem perquè va ser a l’altre costat del món on, diu, va tornar-li a agafar el gust a escriure: s’hi commemorava el 170è aniversari de l’abolició de l’esclavatge i ella es va sorprendre demanant-se com es devien sentir els homes i dones que eren traslladats a la força de l’Àfrica natal a les Antilles: “En què es converteix un home que no sent mai més pronunciar el seu nom?” Una qüestió íntimament lligada a la identitat que Chemorin torna a explotar ara a Facéties et paysages contés en Pyrénées-Orientales, amb què s’ha endut l’última edició del Prix Méditerranée Roussillon.

Es tracta d’una col·lecció de relats amb què s’aproxima al seu país –i entenguem aquí per país l’espai concret, tangible, al qual ens sentim íntimament, atàvicament vinculats més enllà de les fronteres polítiques, geogràfiques i lingüístiques– a partir d’una mena de bromes o jocs literaris, les facéties del títol, que parteixen de la literatura i la història però que de seguida s’endinsen en la memòria personal, familiar i col·lectiva, en els mites, les llegendes i la tradició oral. Tot això, amb l’objectiu de “reinventar” un lloc “sense desnaturalitzar-lo”, d’explicar-lo “amb un somriure”. És el que fa per exemple a Promenade en Andorre: Engolasters. De fet, el volum inclou dinou d’aquestes promenades: per Llívia, subtitulat ,“le murmure des spources ou la façon dont les époux pòrsuivis arquèrent bien malgré eux les paysages de la Cerdagne”; pel Canigó, “le battisseur d’histoires ou le moyen que trouva Paul pour percer le secret de l’horloger de Colliure”; o pel Conflet, “farandole sopus les chênes, et la raison pour laquelle le village d’Eus devint le séjour preféré d’Apollon”.

Facéties et paysages... és fill natural del confinament, i diu que va néixer com una reacció a la sobreexposició digital d’aquells mesos que avui ens semblen irreals. Millor per ser dits en veu alta i davant d’un públic infantil.