Carrer dels Apanyos, 272, 5è 1a

Si per casualitat el lector s’havia demanat mai com construir un camp de futbol a dintre de casa, quins són els secrets per participar en un concurs de bellesa o per sobreviure a una excursió dominical a la muntanya, ara ho té ben fàcil: Hèctor Mas i la tropa d’Apanyats acaben precisament avui de rodar la segona temporada de la websèrie més destralera de la xarxa, amb els (diguem-ne) tutorials corresponents, que penjaran al canal del Youtube a finals de novembre –estiguin atents: data per concretar.

El més probable és que es quedin exactament igual, com va passar el curs passat amb aquelles pintoresques i improbables lliçons per arreglar el telèfon de la dutxa, per matar puces domèstiques i per omplir la desolada nevera de solter. Però del que es tracta en realitat és de passar una bona estona: els cinc minutets, aprox, que dura cadascun dels sis capítols de la nova temporada, un rodatge exprés i maratonià –de dijous a dijous, dotze hores diàries– per a un projecte de pressupost no baix sinó pràcticament inexistent –400 euros!– i que ha convertit de nou en plató el piset d’(ex)estudiants que el mateix Mas comparteix a la Sagrada Família –al carrer Sicília, 272, 5è 1a, per concretar– amb dos dels seus col·legues d’aventura: Adrià Espí –Alejandro, en la diguem-ne ficció– i Lluís Ferrer, director de fotografia de l’invent.

L’estructura és la mateixa que la temporada passada: el personatge de Mas erigit en cara blanca hipster –branca patètica– que vol triomfar a les xarxes amb tutorials de pega rodats amb l’ajuda –és un dir– d’Aleja, el seu compi de pis i hereu confés de l’august. La filosofia, també: aixecar un producte amb cara i ulls amb poc més que una sabata i una espardenya, divertir-se ells i divertir els (hipotètics) espectadors. Aprenent, és clar, de les pífies i dels errors: per això els sis nou capítols reforcen, diu Mas, “la narrativa i la serialitat”, i s’hi han introduït sis secundaris amb text, que s’afegeixen als dos protagonistes –Espí i de nou Mas, que exerceix a més com a coguionista i codirector: “Cada capítol comença i acaba, però hi hem incorporat elements, gags i personatges recurrents i que reforcen la continuïtat entre els capítols”.

En la mateixa línia, guionistes i directors han apostat per l’humor “estripat i absurd”: “En la primera temporada no acabàvem de tenir clar el to general; ara, sí: l’humor negre costa; en canvi, l’slapstick –caigudes, cops, mirades, silencis– funciona, ho hem comprovat. Així que slapstick.” Tot plegat, amb un esperit eminentment lúdic i pelet àcrata: “No hem de retre comptes a ningú, així que ho entenem com un camp de proves, tenim llibertat absoluta per fer el que volem: per això juguem amb la doble perspectiva: d’una banda, els vídeos domèstics, matussers i deplorables que roden els dos protes; de l’altra, la mirada exterior, com ho fan i com conviuen, amb una imatge molt més cuidada i diguem-ne professional.”

L’objectiu de la primera temporada era trencar el sostre de vidre que suposen amics, coneguts i saludats i anar més enllà. ¿Se n’han sortit? El primer capítol frega les 2.500 visites; el segon, la meitat. No semblen gaires, però la websèrie –gravada pel mateix equip que ara fa un any es va endur l’Ondas pel curt El mort viu: Apanyats n’és una mena de spin off– es va endur dos premis als Rome Web Awards –millor edició i millor escena– i el 30 de novembre es projecta a la secció competitiva del festival de cine de Girona. A anys llum de les xifres milionàries de websèries de culte com Cálico electrónico, la pionera, i sobretot Malviviendo, fenomen en veritat paranormal. Però és un començament. Busquin Apanyats al Youtube, i provin, provin.

‘Sergi Mas’, el curtmetratge, per Nadal

El títol provisional és senzill i directe: Sergi Mas. És el documental sobre la figura proteica del seu avi en què Hèctor Mas treballa fa quasi tres cursos i que arriba a la recta final. Les prop de 40 hores que ha enregistrat al llarg de tot aquest temps es quedaran en els 25 minuts del que ja defineix com un “curtmetratge” que ja està editat i al qual només falta afegir el color i el so. L’objectiu és estrenar-lo abans que acabi l’any, i moure’l després pel circuit de festivals. ¿Què serà Sergi Mas? Doncs una aproximació a la figura de l’avi que parteix d’aquesta especialíssima i privilegiada relació i que aprofita per proposar una reflexió tan oportuna com la difusa i equívoca frontera entre art i artesania, entre artesà i artista, dues facetes que es confonen i se superposen en el cas de Sergi Mas. A la vegada, diu el director, un document que en reivindica el paper en la preservació de l’imaginari col·lectiu del país. Un retrat íntim, en fi, que ha evitat deliberadament convertir-se en un catàleg, que li cedeix la veu i que neix de la voluntat explícita de deixar un document gràfic sobre una de les figures cabdals, insubstituïbles, de l’art i la cultura andorranes del segle XX. El material que ha quedat fora del muntatge definitiu –bàsicament, una bateria d’entrevistes a testimonis que parlen de l’avi, així com escenes de Sergi Mas treballant al taller d’Aixovall i un repàs de la seva obra dispersa pel país– podria servir, diu, per a un futur i més ambiciós projecte. Però ja es veurà.