Una vintena de carrers de la Seu d’Urgell estan identificats amb les coloristes plaques sortides de la mà i la imaginació de Sergi Mas. Alguna ha hagut de suportar el dubtós tret d’humor d’algun graciós. De brètols mai no en falten
Deurà fer una anyada o una mica més, en un grup d’aquestes xarxes socials on la gent penja fotos antigues per a delectació dels tafaners, el Lluís Salses va penjar una instantània d’allò que a la Seu en dèiem la iogurtera, la furgoneta R4 de la policia municipal dels anys vuitanta. Captada davant del mur de la sagristia de la catedral, la fotografia em va fer venir una imatge que havia esborrat totalment de la memòria: una pintada que reivindicava AC/DC. És aquesta l’abreviació anglesa de corrent altern/continu, que podia convertir qualsevol electricista de la Seu en sospitós de la bretolada, però més probablement, feia referència al grup de rock dur australià que tantes alegries ens va donar a alguns.
Voldria pensar que avui a ningú no se li acudiria fer una pintada com aquesta al mur de la catedral, per molt AC/DC que sigui, perquè compto que més o menys tothom sap que la catedral és un monument de gran valor patrimonial on aquestes coses no s’han de fer (tot i que escrivint això toco fusta). A dia d’avui, però, no gaire lluny del lloc dels fets, trobem una altra bretolada amb afectacions patrimonials, de missatge similar, però sobre un element que passa molt més desapercebut que la catedral. Es troba a la placeta de Sant Roc, a mitja alçada del carrer dels Canonges, i és una placa feta de rajoles vidriades que recull, amb colors virolats, la denominació de la plaça i una imatge del sant, de cert regust medieval. Al nom del sant titular, protector dels empestats, algú hi ha afegit una lletra K que rebateja l’espai com a plaça de Sant Rock. Si no fos que uns quaranta anys separen les dues bretolades, podríem pensar que els empastifadors són membres d’una cèl·lula radical que reivindica una música més sincopada i més internacional que la de l’acordió diatònic, però aquí s’acabaria el seu rastre. I mentre no apareguin més pintades es farà molt difícil parlar d’una campanya orquestrada.
En tot cas, la pintada de la placeta de Sant Roc és un indicador de la baixa consideració que gaudeixen certs elements patrimonials de la Seu d’Urgell i que, allunyant-se de les definicions més sabudes sobre el patrimoni cultural, no es perceben com a tals. La placa de la placeta de Sant Roc, com la vintena aproximada que es troben repartides pel centre històric de la Seu i encara més enllà, són una petita joia que destaca per sobre de la marronor de la resta de rètols dels carrers de la ciutat. Van ser obra d’un vell conegut, l’escultor Sergi Mas, el gran Sergi Mas, a principis de la dècada de 1970. Sota comanda de l’Ajuntament de la Seu, l’artista andorrà va elaborar unes plaques polícromes de rajola amb els noms del carrer en lletres ben grosses i virolades i amb un dibuix descriptiu del nom de torn. Tots els carrers estan retolats en català, i això sembla estrany en ple tardofranquisme, quan van ser fetes les plaques. Però a principis dels anys 70, el Règim s’havia començat a mostrar més tolerant amb les llengües vernaculars, sempre dins d’uns paràmetres molt limitats. Amb tot, la pèrdua de l’hàbit d’escriure en català va jugar alguna mala passada als promotors de la idea, que van deixar-se colar algun barbarisme. Com el del carrer de la Llimpiesa, que enllaça Sant Josep de Calassanç amb el carrer Major. No seria fins al primer ajuntament democràtic en què el nom —que encara llueix a la corresponent rajola de Sergi Mas— fou canviat en una altra placa més moderna sense modificar l’essència del seu significat: li van posar Carreronet, és a dir, Carreró-net. Molt hàbils, no?
