Intuíem que l'argument final del Comú d'Escaldes en el lamentable cas Caldes –ja saben: l'ocurrència aquesta de repintar un dels safarejos del projecte de Javier Balmaseda a la part alta de la parròquia– seria que qui paga mana. I així ha sigut. El cònsol menor, Quim Dolsa, ho ha admès sense embuts i sense ni un sol pèl a la llengua: "Aquest senyor ha fet l'obra que havia de fer i per nosaltres ja està acabat. Li hem pagat i li hem pagat molt bé. Li hem donat una oportunitat que ens ha costat molts diners a tots els ciutadans. Perquè el sobrecost a causa d'algunes mancances, ha sigut important".

Abans de continuar, posem-hi xifres: les obres del projecte van arrencar el novembre del 2022 amb un pressupost oficial de 4,5 milions d'euros, van concloure dos anys després i el cost final segons el mateix Comú va superar els cinc milions. Per tant, el sobrecost és de mig milió, el  10% i un pessic més del previst. Una altra cosa és a qui s'ha d'endossar aquest sobrecost. Només per comparar: recordin que l'Espai Columba havia de costar 300.000 euros i al final es va enfilar als 670.000. Però del que parlem quan parlem del cas Caldes no és del sobrecost, sinó de la legitimitat i finalment el dret del Comú de manipular unilateralment una obra d'art, que finalment és el que és L'aigua i la forma, la intervenció urbanística que el mateix Comú va escollir en concurs públic. El cònsol Dolsa ho té claríssim, i l'artista no havia de donar cap autorització per repintar el safareig –recordin que quinze dies enrere Sam Bosque hi va reproduir una fotografia captada per Deverell el 1873. Atenció: "Balmaseda no ha de donar permís de res. I si ho veu convenient, que demandi".

No és de la mateixa opinió Josep Maria Ubach, que ha catalogat l'escultura a la via pública en un volum que veurà la llum per Sant Jordi. Per ell, el safareig forma part integral de L'aigua i la forma, com la font, les canonades, les aixetes i el paviment, i per tant Balmaseda està protegit pel dret moral a la integritat de l'obra d'art que consagra l'article 6,1,b de la vigent Llei de drets d'autor i drets veïns, que el defineix com "el dret d'oposar-se a tota distorsió, mutilació, modificació o tota altra acció menystenidora amb relació a la seva obra, que sigui perjudicial per al seu honor o per a la seva reputació". Dolsa no ho veu precisament així: "Que li dona la raó... de què? Que hem pintat un mural en un mur de ciment de cara a la carretera i que es pot treure amb una Kärcher [per la reina de les aspiradores industrials] el dia que vulguem? Li hem trencat l'obra? De veritat? No li dono més importància".

Ell no, però Ubach i Balmaseda, sí, tot i que l'artista es resisteix a pronunciar-se en públic més enllà d'insistir que ell va desautoritzar de forma expressa que es pintés el mural. Com recalca Ubach, el safareig de la plaça, com la resta dels safarejos, forma part integral de la intervenció i per tant de l'obra. Balmaseda el va concebre així, diàfan, net, amb l'acabat de ciment, no amb un mural, ni el de la Sam ni el de ningú altre. I intervenir el mur del safareig és exactament el mateix que si s'hagués repintat no ja la font o les canonades del projecte. És com si li encarreguessin a Balmaseda –o a algú altre–  de retocar el mural de Sam Bosque a la façana posterior de l'arxiu d'Escaldes.